Publicitat
Publicitat

Els afligits

El dolor és exactament proporcional al valor de la pèrdua, diu Julian Barnes a Niveles de vida (Anagrama, 2014). També descriu amb precisió de cirurgià la indignada commoció que sent la persona que acaba de patir una pèrdua brutal, quan constata que el món continua funcionant, impertèrrit, com si no hagués passat res. Escriu que l’aflicció posa a prova els amics, perquè n’hi ha que els fa tanta por el dol aliè com la mort mateixa. Que, moltes vegades, els que no han patit l’aflicció de la pèrdua no comprenen que el fet que algú s’hagi mort no vol dir que no existeixi. I arriba, finalment, al moll de l’os de tots els dols: el gran dilema entre recordar i oblidar, entre quedar-te immòbil o seguir caminant.

He llegit aquestes sàvies i adolorides paraules com si visités un paisatge ja conegut. Com si escoltés una veu amiga, gairebé germana. He descobert amb estupefacció fins a quin punt hi ha coincidències entre aquest llibre, que Barnes va escriure arran de la mort de la seva dona, i altres llibres escrits en circumstàncies similars. Un dol observat, de C.S. Lewis -citat per Barnes-, però també Señora de rojo sobre fondo gris, de Miguel Delibes, Lo raro es vivir, de Carmen Martín Gaite, Les hores detingudes, de Ramon Solsona, Una dona difícil, de John Irving, Una mort molt dolça, de Simone de Beauvoir, La voz de la sombra, de l’holandès P.F. Thomese, Trena de cendra, de Carme Guasch, o Un home de paraula, d’Imma Monsó.

Resulta realment esborronadora la coincidència en els sentiments i la manera d’expressar-los. Homes i dones, de nacionalitats i èpoques diverses, afectats per la pèrdua de la dona, d’una filla, de la mare, del marit. “Una aflicció no n’explica una altra”, diu Barnes, però admet que “hi ha complicitat entre afligits”. És com si ells sabessin alguna cosa -encara que es tracti de coses diferents- que els altres no saben.

Mentre escric això penso que, de ben segur, algun lector dirà que tot això és absurd perquè tothom, tard o d’hora, acaba patint una pèrdua. Per això torno a la frase de Barnes que he citat en començar: el dolor és exactament proporcional al valor de la pèrdua. Hi ha morts que ens deixen un senyal, n’hi ha que aconsegueixen provocar una esquerda, i n’hi ha que ens fan miques. “L’aflicció és inimaginable: no només la seva longitud i la seva fondària, sinó el seu to i la seva textura, els seus enganys i les seves albades falses”. He après a tenir un respecte total, absolut, per la manera com cadascú intenta recompondre el cor trencat.