Publicitat
Publicitat

Els amics de sempre

D’amics n’hi ha de moltes menes. De bons i de regulars. De divertits i de punyeters. Dels que tendeixen a vampiritzar-te i dels que t’ho donen tot fins i tot quan ja no els queda res. N’hi ha que són constants i n’hi ha que apareixen per les fetes assenyalades. Hi ha amistats bilaterals i hi ha amistat de grup. Hi ha grups d’amics sense amistats bilaterals. Hi ha, finalment, i això també sol ésser en grup, amistats purament circumstancials.

I després, a banda de tota la resta, hi ha el grup d’amics de sempre. En el meu cas, aquest grup té les arrels ben ensorrades als estius compartits durant la infància i l’hem anat nodrint amb anys de rialles, confessions, distanciaments i reconciliacions, abraçades i entrebancs.

Els que tenim un grup d’amics de sempre som uns grans privilegiats. Ho va saber retratar delicadament Jaime Gil de Biedma al poema titulat, amb gran precisió, Amistad a lo largo. Aquell que diu allò tan bonic de “ Pero luego hay momentos felices / para dejarse ser en amistad”. El rellegeixo i penso immediatament en els meus amics de sempre. El poema explica com va néixer l’amistat mentre enceníem paraules. I com després les paraules ja no calien gaire, perquè ja ens reconeixíem sense dir-les.

Així va ser en els anys de joventut, quan pesaven més les rialles que els conflictes, quan el grup pesava molt més que el pes de tots nosaltres sumat. Van passar els anys i han arribat i marxat èxits i fracassos, amors i desamors, marits, mullers, fills, morts.

I nosaltres, diu Gil de Biedma, “ enzarzados en el mundo, sarmentosos de historia acumulada ”, seguim fent-nos companyia, una companyia ara “ frondosa de presencias”. Som nosaltres, penso, mentre llegeixo el poema, amb la nostra història acumulada, curulla de presències.

Arribo al final del poema i faig meu el requeriment del poeta: “ Pero callad. / Quiero deciros algo. / Sólo quiero deciros que estamos todos juntos”. És exactament allò que jo, avui, vull dir als meus amics.

I en dir-la, la frase em cou: perquè no és veritat que hi siguem tots. Però tot i així cal dir-la. Hi som: enzarzados, embardissats, embolicats, embrancats en el món, cadascú en el seu i en el de tots, cadascú amb la seva lluita, amb els seus dolors, amb les seves ferides. I cada vegada hi ha més punxes als esbarzers i les esgarrinxades són més profundes. Però aquesta amistat a lo largo ens salva de moltes coses. Ja ho diu, al final, el poeta: “ Ay, el tiempo! Ya todo se comprende”.