Publicitat
Publicitat

La dignitat

Diu que vivien en un barri de gent senzilla, en un bloc d’aquells que semblen un rusc, de pisos molt petits, quatre per replà. Totes eren famílies treballadores però hi havia uns veïns, els del sisè C, que semblava que, per alguna raó, no vivien tan ofegats.

Hi havia rumors que els havia tocat la loteria. No prou diners per marxar del barri, però sí per permetre’s alguns capricis. Per exemple, tenien una tele més grossa que els altres. I la decoració de la casa, en general, era molt més vistosa que a la resta de pisos del bloc.

Diu que la filla d’aquella família, que es deia Adela, era un parell d’anys més gran que ella. I que va ser, durant la infància i l’adolescència, el seu referent en tot. L’Adela era guapa i anava ben vestida, i tenia un nom molt bonic, molt més que el seu vulgar Maria.

Diu que, quan eren petites, l’Adela li regalava les nines quan se li havien fet velles o si s’havia cansat de jugar-hi. Ella acollia les nines velles de l’Adela, els rentava els cabells i el cos, li demanava a la mare que també rentés els vestits i els sargís si tenien algun forat i, finalment, les rebatejava, per sentir-les seves.

Diu que també, durant tots aquells anys, va heretar vestits, pantalons i jerseis de l’Adela. Com que ella era una mica més baixeta, la mare havia de fer la vora de les faldilles i ella s’havia d’arremangar una mica les mànigues.

De vegades, quan es posava un vestit heretat, encara es recordava perfectament de la primera vegada que l’hi havia vist portar a l’Adela, i de com l’havia envejada.

Diu que l’Adela es va casar amb un noi que semblava de bona família. Per descomptat, no era del barri. La seva mare va passejar l’àlbum de fotos del casament per tots els pisos del bloc i les males llengües deien que, per pagar aquella festassa, els del sisè C s’havien hagut d’entrampar.

Diu que uns anys després, quan ella va dir a casa que es volia casar amb el seu xicot, en Sebas, del segon B, la seva mare li va dir que podria aprofitar el vestit de núvia de l’Adela, que la mare de l’Adela ja l’hi havia ofert una pila de vegades, que només caldria escurçar-lo una mica. Però diu que ella va dir que no, que per casar-se amb un vestit de núvia heretat s’estimava més casar-se en texans.