Publicitat
Publicitat

La dona, la casa, el somni

M’assegura que és veritat. I no tinc cap raó per no creure-la. És veritat que l’acabo de conèixer, però el seu rostre afable i els seus ulls somrients no em fan desconfiar gens de la seva història. I és tan literària!

La dona em diu que, durant uns anys, va estar somiant sovint en una casa. Veia el jardí i l’entrada, es passejava per les estances, admirava l’arc arrodonit que separava el menjador de la sala, gairebé sempre il·luminada pel sol de mitja tarda. Quan es despertava, li deia al seu home: “Ja he tornat a somiar la casa”. Diu que n’hauria pogut dibuixar la distribució fil per randa en un plànol.

Un dia, conduint cap als afores del seu poble, va veure una casa que li va cridar l’atenció. Tant, que es va sentir empesa a aturar un moment el cotxe. Era una casa molt bonica. Des d’aleshores cada vegada que hi passava per davant alentia la velocitat, i de vegades es tornava a aturar.

Aquella tarda també va fer-ho, es va aturar i, del cotxe estant, va veure un home amb barret de palla que feinejava al jardí. “No sé què em va passar, mai m’hauria pensat capaç de fer una cosa així -diu la dona, de cabells grisos i somriure ample-, però el cas és que vaig acostar-m’hi i li vaig demanar si em deixava veure la casa”.

L’home, que era italià, va ser molt amable i em va demanar si podia tornar-hi a l’estiu. Just aquell dia tornaven a casa i estaven fent l’equipatge. La dona ja se n’anava, però aleshores l’italià li va preguntar per què volia veure la casa per dins. Ella li va confessar la història del seu somni recurrent i ell, aleshores, li va demanar que passés.

“La casa -em diu la meva narradora- era la del somni. Era la casa dels meus somnis!”, diu, enriolada. Amb la sala menjador, l’arc arrodonit i la galeria plena de sol.

A peu d’escala, una italiana de cabells blancs i rinxolats va escoltar embadalida la història de la dona, el somni i la casa. La va convidar a visitar-los sempre que volgués, amb el marit i els fills. I li va explicar que, lamentablement, ells no trigarien a vendre-se-la, perquè la salut ja no els acompanyava per venir des d’Itàlia. “Em fa molta por que la tirin a terra i hi facin apartaments -deia la italiana-. Hi he sigut molt feliç, en aquesta casa”.

Efectivament, aquell hivern la van posar a la venda. Obro els ulls i la meva interlocutora, intuint-me el pensament, m’atura: “Vaig fer una primitiva, però no la vaig poder comprar”.

I què ha passat, doncs?, li pregunto sense voler sentir-ho. “Hi va entrar l’excavadora i la van fer desaparèixer en una tarda”. Es un final molt trist, ja ho sé. Però recordeu que és una història real.

PUBLICITAT
PUBLICITAT