Qui sóc
Una de les virtuts que li trobo a la revista Catorze.cat és que tot sovint dedica un espai a experiments que la meitat del món consideraria del tot innecessaris o fins i tot absurds. A mi m’encanten. Sempre m’ha agradat especular sense pressa sobre el futur, imaginar possibilitats remotes, somiar universos paral·lels. No hi ha res de més inútil i poc pràctic, però, en canvi, resulta especialment inspirador per als que ens dediquem a feines creatives.
Ara mateix, Catorze.cat ens ofereix el treball d’una fotògrafa txeca, Dita Pepe, que ha considerat interessant fotografiar-se a ella mateixa en diferents entorns familiars. La fotògrafa fa l’exercici d’imaginar-se, doncs, vivint altres vides. I així la podem veure en un entorn urbà, agafada del bracet d’un tros d’home amb abric blau marí i una nena petita; o compartint la vida amb un rodamón, envoltats tots dos d’andròmines; o sent la musa inspiradora d’un artista de cabells esbullats; o sent la mare de quatre fills, un d’ells enganxat al pit.
A les fotografies ella ha buscat looks diferents: va amb els cabells recollits o deixats anar, somriu lleugerament o té un posat seriós, porta maquillatge o la cara neta. Però més enllà d’aquest petit camuflatge, el cas és que la fotògrafa sembla, realment, una persona diferent en cadascuna de les imatges. Podríem dir que se li posa cara de mare de família hippie, o de núvia lànguida o de jove esportista.
La pregunta que suggereix la proposta de Dita Pepe és, doncs, molt clara: ¿el nostre entorn -familiar, social, geogràfic- ens pot influir fins al punt de fer-nos ser una persona diferent? ¿Si jo m’hagués casat amb un altre home, seria menys jo? ¿Si no hagués tingut fills, seria un altre jo? ¿Si tingués més o menys diners, si visqués a Amsterdam o a Buenos Aires, si m’hagués dedicat a la psicologia o no hagués anat a la universitat, seria una altra persona?
Quina part de nosaltres és, com se sol dir, personal i intransferible? Què és el que romandria de nosaltres si haguéssim viscut una vida diferent? Quin és el nostre nucli, el centre on batega el nostre ser?
Tot plegat, com us deia, poc pràctic. Reflexions que, probablement, no porten enlloc. Però m’agrada destinar-hi temps. I jo també us faig una proposta que pot semblar improductiva: ¿juguem a trobar una paraula, una de sola, que defineixi aquest jo inalterable?
