La cançó de l’estiu
Potser la nostra vida sigui un mal instrument, / però és música, viure!
Màrius Torres
Havíem aterrat a Son Sant Joan amb una mica de retard, eren quasi les nou del vespre. Vam recollir el cotxe de lloguer i vam començar el recorregut, encara amb claror de dia, per aquelles carreteres mallorquines que voldries que no s’acabessin mai. Es va anar fent fosc i em feia por que els nens s’adormissin, així que vaig posar la ràdio a tot volum. Quan la cançó era coneguda la cantàvem. Teníem ganes de cantar. Estàvem contents de ser a Mallorca, de saber que ens esperava una setmana de vacances, de compartir aquests dies amb amics estimats.
Vam haver de trucar perquè ens ajudessin a trobar la casa; les indicacions que teníem, en fer-se fosc, havien fet figa. Finalment vam agafar el trencant que tocava i vam relaxar-nos. El cotxe avançava, no gaire de pressa -era un camí estret-, i vam abaixar les finestres. Entrava un aire fresc i salat que ens feia voleiar els cabells. Les ombres de les oliveres, a banda i banda, s’anaven enfosquint per moments.
Després d’un revolt van aparèixer, en un turonet just davant nostre, unes llumetes grogues que dibuixaven uns arcs invertits. A mesura que ens hi anàvem acostant vam veure que eren fils amb bombetes que guarnien un porxo ple de gent. Ens va entrar una alegria molt grossa perquè la casa era fantàstica, i ja hi eren tots, esperant-nos, i semblava que en aquell porxo s’hi havia d’estar molt bé. I just en aquell moment va començar a sonar la cançó Summercat, que havia protagonitzat l’anunci més popular de l’estiu. Ja ho sabeu, aquella que feia “Tonight, tonight, tonight”.
La cantàvem mentre el cotxe s’anava acostant a la casa, al porxo de llumetes grogues, i ja se sentien les rialles dels nostres amics i vèiem les seves ombres aixecant les mans per saludar-nos. Va ser un moment memorable. I, per sempre més, Summercat és la meva cançó de l’estiu.
I la vostra? ¿Heu pensat mai quina és la cançó que representa millor l’esperit estiuenc? Els estereotips diuen que ha de ser una cançó lleugera, fàcil de recordar, amb una tornada enganxosa. Però ¿i si per a tu la cançó de l’estiu és aquella balada tristíssima -posem-hi If you leave me now, de Chicago- que vas ballar amb el noi que t’agradava una nit de Sant Joan, quan tot estava a punt de començar? O potser la cançó de l’estiu és aquella que va servir de banda sonora al lip dub que vau gravar al final de les colònies. Era Walking on sunshine?
I per a una família que estimo la cançó de l’estiu sempre més serà Frank Sinatra cantant Unforgettable, que va sonar en aquell funeral de la xafogor asfixiant i les camises enganxades al cos.
La cançó de l’estiu és, hauria de ser, més enllà de les llistes d’èxits i les modes, la que té poder evocador, la que ens trasllada olors, sorolls, sensacions i emocions d’estiu. Una cançó que fa olor d’herba acabada de tallar i que segueix el ritme de les onades. Una cançó amb gust de tomàquet i ceba tendra. Una cançó plena de sol.
