26/08/2016

Comptant estrelles

2 min
Comptant estrelles

Venien estrelles de tots els racons, i em feia la impressió que escalfaven la nit

Anna Gavalda

Quan era petita m’agradava molt l’expressió “fins que el cor et digui prou”. Ho deia sovint la meva mare: “Menja’n fins que el cor et digui prou”. Va riure fins que el cor li va dir prou. M’hi estaré fins que el cor em digui prou. Trobava que era una expressió relaxant, generosa, de llibertat total. Pots fer això que t’agrada fins que te’n cansis, no hi ha horaris ni restriccions, no cal estalviar ni privar-te de res. El límit el poses tu o, més exactament, el teu cor, que és com dir el teu desig.

Una nit d’estiu vaig comptar estrelles fins que el cor em va dir prou. I m’ho va deixar fer molta estona. Perquè allò, comptar estrelles, era l’únic que em venia de gust, l’única cosa que aconseguia calmar-me.

Era en una platja solitària, al lloc del món on el cel té més estrelles. Quina estupidesa, oi? La volta del cel és la mateixa si la mires des de la Terra, siguis al racó del planeta on siguis. D’estrelles hi ha les mateixes, però des d’un lloc es veuen i des d’altres llocs no tant. A la ciutat, la contaminació lumínica i l’altra tapen les estrelles i el cel nocturn és tèrbol. Aquella nit, en canvi, en aquella platja se’n veien moltes, moltíssimes, i jo tenia la certesa que, per més estona que m’hi estigués, allà, estirada a la sorra, comptant-les, no acabaria mai. Que podria estar-m’hi fins que el cor em digués prou.

Comptar estrelles em relaxava i, sobretot, m’ajudava a fer passar el temps. I aquella nit jo necessitava justament això, que el temps passés. M’imaginava un rellotge de sorra gegant, amb tota la sorra d’aquella platja a dins. Si m’estava sense fer res, mirant-lo, la part de dalt no s’acabava de buidar mai. Però si em posava a comptar estrelles, en canvi, el rajolinet de sorra es feia més gruixut i els granets baixaven més de pressa.

I allà, quieta, amb els braços a sota el clatell, vaig recordar les nits de juliol de la meva adolescència, quan anàvem tota la colla a la pista de tenis i ens estiràvem damunt del ciment, que de vegades encara guardava l’escalfor de tota la jornada. Algú assenyalava el Carro, i les Tres Maries i la Via Làctia. Ens hi estàvem en silenci, només interromput per alguna petita rialla, que probablement era de nervis perquè, sense voler, una mà havia tocat la pell d’un braç. Tot d’una, algú deixava anar un xiscle petit i tots ens sobresaltàvem. “N’he vist caure una!”, deia, aleshores, el que havia xisclat, i tots l’envejàvem profundament, perquè podia demanar un desig que segur que es compliria. En tots aquells anys mai no vaig veure caure una estrella.

Tants anys després, en aquella platja silenciosa, vaig demanar amb força un desig, i el desig era veure caure una estrella i així poder demanar un desig que segur que es compliria. Però les estrelles van aguantar totes fermes, segures, ancorades cadascuna al seu lloc. I el desig no es va complir.

stats