14/07/2017

L’enyor

2 min

He fet amistat amb una parella d’argentins que, ara fa quinze anys, van venir a instal·lar-se a Catalunya. En aquell moment els seus fills tenien nou i set anys.

Van emprendre l’aventura convençuts que a l’altra banda de l’Atlàntic els esperava una vida millor. Ho van fer esperançats i convençuts, tot i que a Mar del Plata hi deixaven els pares, els germans, els amics.

Els dos adults -que són persones molt sociables, vitals, actives- van integrar-se ben aviat a la ciutat que els acollia. Van posar-se a aprendre català immediatament, com un gest imprescindible i natural. Passats tots aquests anys, es lamenten amargament que, encara ara, si algun català detecta el lleu deix argentí en el seu parlar canvia automàticament d’idioma, per més que ells s’adrecin a tothom en català.

Quan van venir des de l’Argentina, doncs, tothom els havia dit que els nens s’adaptarien molt ràpidament i que potser serien ells els que patirien una mica. Va ser just al contrari, recorden.

Ells dos s’hi van trobar bé de seguida, al nou país, i confirmaven cada dia que havien pres una bona decisió. El nen, que només tenia set anys, també va acomodar-se prou de pressa. Però a la nena li va costar més.

El seu pare explica que un dia, quan ja feia uns mesos que vivien aquí, va anar a buscar la seva filla a l’escola i caminaven tots dos agafats de la mà, de tornada cap a casa. Tot d’una, sense previ avís, la nena va esclatar en plors. Ell li va preguntar què passava, alarmat, tement que hagués trepitjat un vidre o que li hagués picat una abella, tals eren els sanglots.

Quan la nena es va calmar una mica va saber el que havia passat. La seva filla havia vist venir de lluny, al mateix carrer, un matrimoni gran. Caminaven a poc a poc, agafats de bracet, el senyor coixejava una mica i la senyora tenia els cabells blancs i ondulats.

Per un moment es va pensar que eren els seus avis. I, en acostar-s’hi, evidentment, l’encanteri s’havia trencat. Per això plorava. Perquè s’havia adonat de com els trobava a faltar.

Han passat els anys i la filla està plenament adaptada. Tots quatre consideren que la decisió de migrar va ser un encert. Viatgen de tant en tant a l’Argentina i parlen sovint amb la família. I, tanmateix, diu el pare, quan m’enrecordo dels plors d’aquell dia encara sento un pessic al cor.

stats