02/09/2016

Esplendor

2 min

La vida xiscla i cavalca en la seva incessant esplendor. M’imagino que quan Margaret Mazzantini va escriure aquesta frase va pensar: “Això és el que volia dir, per això estic escrivint aquesta novel·la”. I la novel·la -que heu de llegir sens falta- porta el títol d’Esplendor (Seix Barral).

Mazzantini, que ens va seduir amb La paraula més bella (Plaza y Janés) i ens va convèncer després amb Nadie se salva solo (Alfaguara), ara ens enlluerna absolutament amb aquesta novel·la, realment esplendorosa, sobre una història d’amor tristíssima entre dos homes que desperten la nostra simpatia (i empatia) des del primer moment. Encara més: cap al final de la novel·la crec que puc dir que el meu sentiment cap al Guido i el Costantino anava més enllà i s’assemblava molt a l’afecte real.

Dos homes que viuen en batalla constant contra el món i contra ells mateixos, l’un contra l’altre, també. Una lluita persistent i devastadora, que els condemna a una vida que avança, a empentes i rodolons, llastada per un record inesborrable. Una vida il·luminada per una esperança tènue que avança a la recerca de consol.

Dos homes, dues opcions, per fugir de la veritat i buscar refugi, ja sigui en una altra cultura, en una vida nova (i construïda damunt de l’engany), o ja sigui deixant-se engolir per la vida de sempre, per aquella societat que ensenya les urpes i et manté acovardit al fons de la gàbia.

Mazzantini -italiana nascuda a Dublín- reivindica, amb una prosa tan plena de tendresa com de crueltat, el dret al dubte, a la vergonya, al penediment, a la passió més rotunda, a la seducció de la bellesa. Tot en nom de l’amor, tot per caminar en aquesta direcció, la de l’amor, fins i tot quan el camí es presenta ple d’esbarzers. El Guido i el Costantino no s’aturen, s’entrebanquen, s’enceten els genolls. Però continuen buscant el coratge per ser qui són. ¿No és, al cap i a la fi -ens fa preguntar-nos l’autora-, el que fem tots?

Com i quan serem capaços de reunir el valor necessari per mirar-nos nus davant del mirall i acceptar quina mena de persona som i volem ser. Aquesta és la batalla que, amb més o menys dificultats, lliurem tots.

I mentrestant, mentre ens ho preguntem, mentre cerquem, mentre avancem, la vida no para de xisclar i de cavalcar en la seva incessant esplendor.

Us recomano aquesta novel·la amb el convenciment que, quan la llegiu, pensareu en mi i direu: n’hi dec una.

stats