30/06/2017

‘Estiu 1993’

2 min

Aquest cap de setmana s’estrena als cinemes catalans la multipremiada pel·lícula Estiu 1993, opera prima de la jove directora Carla Simón. Com segur que ja sabeu, la cinta recrea la dramàtica experiència de la directora i guionista en la seva infància. L’estiu del 1993 la Carla, que tenia sis anys, va perdre la mare, víctima de la sida. El seu pare també havia mort poc abans per culpa d’aquesta malaltia. La mare de la Carla havia deixat escrit que anés a viure amb la família d’un dels seus germans i la petita va incorporar-se a una nova família aquell estiu.

Vaig tenir l’oportunitat de xerrar amb la Carla al programa Estat de Gràcia de Catalunya Ràdio i em va enamorar la naturalitat amb què aquesta cineasta relatava la peripècia vital que l’havia inspirat per escriure Estiu 1993. No es tractava de tancar una ferida, deia la Carla -amb una serenitat que et feia creure que, realment, ja no hi havia cap trauma-, sinó de parlar d’una cosa que conec i trobo important: la trobada dels infants amb la mort.

Segur que si esteu a prop de persones que van haver d’enfrontar-se a la mort sent encara uns nens o si potser sou vosaltres mateixos qui vau haver de patir aquest drama, estareu d’acord amb la Carla Simón: la relació dels infants amb la mort és una qüestió fonamental. La meva opinió personal, a més, és que es tracta d’un tema que encara no tenim resolt.

Conec bé alguns adults que arrosseguen traumes de pes relacionats amb la mort d’algú estimat quan eren petits. En la majoria dels casos és un problema de falta de transparència: amb el benintencionat però erroni intent de protegir els menors, els deixem sense una informació imprescindible per poder gestionar les emocions derivades de la mort. La mateixa Carla Simón admet que fins als dotze anys -sis anys després dels fets- no va saber que els seus pares havien mort de sida. Tinc amics que no van assistir al funeral del seu pare o que mai no van rebre formalment la notícia de la mort de la seva mare. Tot van ser secrets i tabús per part dels adults del seu entorn i, evidentment, suposicions i fabulacions per part de l’infant desinformat.

Per tot això és bàsic que creadors com la Carla Simón, que saben de què parlen, reflexionin sobre la mort i els infants a les seves obres. I si, com en aquest cas, l’obra té una qualitat que està reconeixent tothom, millor encara. Estic impacient per veure Estiu 1993.

stats