Els llargs dies de platja
Aquella tarde la playita estaba como encendida. Había un latido de luz en el aire o dentro de nosotros. No se sabe
Ana María Matute
No hi ha una llum més agraïda que la de les llargues tardes d’estiu a la platja. Quan el sol comença a insinuar que aviat tocarà el dos però es deixa arrossegar per la mandra i marxa molt a poc a poc. Qualsevol escena -uns nens fent castells de sorra, una parella entrant al mar agafats de la mà, una noia que va collint petxines i les guarda a les butxaques- esdevé un quadre de Sorolla.
La platja, a mesura que passen les hores, va guanyant elegància. La gentada -i amb ells els xiscles de la canalla, la música a tot volum, els para-sols de colors llampants, els entrepans embolicats amb paper de plata, la fortor dels bronzejadors- ha començat a desfilar. Amb ells s’emporten la vulgaritat de les tovalloles esteses als balcons, els flotadors comprats a les botigues de souvenirs, l’exhibició sovint poc discreta de cossos estrafets buscant la perfecció.
I, aleshores, la platja va recuperant lentament la calma i tot queda cobert per una pàtina daurada. Torna a sentir-se la suau remor de les onades que s’arrissen a prop dels peus.
És el moment de remenar a dins de la bossa i agafar el novel·lot que estem llegint. L’hem comprat en edició de butxaca, perquè pesa menys i és més barat. Sabem que el mullarem sense voler i les pàgines quedaran ondulades i que, a dins, entre les paraules, s’hi passejaran els granets de sorra.
Llegir un text bonic amb les onades de fons i la llum obliqua del sol ponent és un privilegi difícil d’igualar. Potser l’única ocasió que la sal a la pell no molesta.
I si no hem portat llibre, tant li fa. Llancem la mirada mar enllà, cap a l’horitzó, i a poc a poc ens vindran al cap paràgrafs memorables. I recordarem els versos amb els quals el poeta badaloní Marcel Riera ens explica com els nens nedaven fins a la bóta per mirar el campanar de la parròquia des de mar endins. I aquella corda de la bóta que “ja no hi és, però encara tiba”.
El mar com un gran bagul de la memòria, símbol de la llibertat o de la mort. Entre les onades hi naveguen les paraules de Hemingway i de Joseph Conrad, de Virginia Woolf i de Baudelaire, de Kate Chopin i de Pablo Neruda. Probablement aquesta és la platja que els revolucionaris de París pensaven que trobarien a sota de les llambordes en aquell Maig del 68.
I potser, si hi ha sort, enmig de la gran taca blava hi entrellucarem una ombra, un volum que s’anirà definint. És així com Borges descrivia el seu procés creatiu: “El procés és més o menys invariable: començo per albirar una forma, una mena d’illa remota, que serà després un relat o una poesia”.
I amb aquell pensament, com una llumeta a dins nostre que procurarem que no s’acabi, ho recollim tot i, amb les espardenyes a la mà, marxem de la platja. Un cop a casa, espolsarem la tovallola i l’estendrem al balcó. I la llumeta ens salvarà de sentir-nos absolutament vulgars.
