Publicitat
Publicitat

El dilema català

M’imagino que la major part dels lectors d’aquest diari ja fa temps que viuen imaginant-se en un país diferent. N’hi deu haver que es burlen de les imaginacions perquè creuen que no tenen solidesa, però quan bona part d’una població comparteix una visió, es tracta d’una cosa molt sòlida i real. La Catalunya d’ara està dividida entre els que han creuat la línia, es veuen com a ciutadans d’un país diferent i caminen cap a allà, i els que no han creuat la línia i pretenen que aquell país en què han viscut dècades de vida adulta, la seva realitat, no desaparegui. Aquests veuen, amb preocupació, com amics, familiars i conciutadans se’n van cap a un lloc incert.

Catalunya viu una agonia, alguna cosa vol néixer però evidentment també alguna cosa ja s’ha mort. Els poders de l’estat madrileny mantenen la seva estratègia i miren de reüll, però amb suficiència calculada i amb sorna, una societat catalana que està patint. Un procés polític com el català crea angoixa tant als que volen guanyar alguna cosa nova com als que senten perdre alguna cosa fonamental: el país en què van viure.

Tal com han evolucionat la societat catalana i l’arc de la democràcia espanyola des de la seva fundació fins ara, la veritat és que Catalunya s’ha quedat sense lloc dins d’Espanya. L’últim intent sincer el va fer Rodríguez Zapatero, va fracassar i va passar a formar part d’un passat que ningú reivindica i que, és simptomàtic, sembla que ni tan sols ningú recordi. Si hi ha qui ho enyora, ho fa en silenci. Però la societat catalana també s’ha escindit en dues parts que somien diferent.

Penso en coses que van existir i que avui no trobarien lloc. El PSUC, per exemple, va ser una garantia de l’existència de Catalunya, cosa que després va heretar el PSC. ¿On va aquell espai social que unia catalanisme il·lustrat i reforma social, aparentment sense conflicte intern? Hi va haver una època en què intel·lectuals i figures de la cultura catalana tenien presència a Espanya, però això ja és molt llunyà. ¿Manuel Vázquez Montalbán, per exemple, quins equilibris hauria de fer davant d’aquests dilemes? Fa uns quinze anys, en la segona legislatura d’Aznar, van aparèixer les primeres esquerdes, i després es va obrir la terra i es va empassar el que era la centralitat, va desaparèixer un catalanisme ampli i difús. L’únic catalanisme existent avui té conseqüència política; la resta, es vulgui o no, es va convertir en espanyolisme, i això també té conseqüència política. Els catalans tenen dins seu un dilema, es veuen obligats a optar i no poden evitar prendre posició.

Catalunya, els agradi o no als dirigents a qui va correspondre dirigir aquest procés històric, és avui un subjecte polític, i això no té marxa enrere, no serà ja una “comunitat autònoma més”. Després d’una sèrie de proves, està exercint la seva llibertat com a país, la seva autodeterminació. I, contra la propaganda contrària, no és el deliri d’uns quants polítics il·luminats sinó una voluntat cívica molt extensa. I envejable i exemplar, per cert. Precisament pel fet de ser un moviment cívic i no un simple càlcul partidista és un procés molt vulnerable. La seva derrota suposaria un dany incalculable, seria el fracàs dels sectors més actius de la societat.

És una realitat que la societat catalana majoritàriament vol decidir el seu futur lliurement i que el govern i els poders de l’Estat l’hi impedeixen per tots els mitjans i de totes maneres. Al punt a què han arribat aquí les coses no es tracta simplement d’escollir entre diverses opcions, sinó que Catalunya afronta una batalla democràtica i, amb els seus matisos, només hi ha dues opcions. Els sobiranistes van poder plantejar aquestes eleccions i les pròximes com una batalla, i es pot estar d’acord o en desacord amb aquesta estratègia, però la batalla política serà aquesta; al davant, tots els poders de l’Estat els estan combatent i ho seguiran fent els pròxims mesos. Penso en el dolorós dilema de molts catalans que es veuen obligats a optar per un bàndol o l’altre.

Si guanya l’opció sobiranista, tothom sabrà qui ha guanyat, però si perd, qui haurà guanyat? I els que guanyen, què guanyen? ¿Correrà el cava als despatxos madrilenys o serà xampany?

Com en tot conflicte obert, s’acabarà negociant, però en aquest moment tots dos bàndols acumulen efectius per al combat polític. Els ciutadans som això, efectius per al combat, quan la política no permet el diàleg. La història es presenta inesperadament i com li dóna la gana i, de vegades, obliga i no deixa opció.