11/06/2016

La independència i els simis vestits

4 min
La independència i els simis vestits

Newton va dedicar reflexió i anàlisi a la tensió en les cordes, però tothom qui intuïtivament té nocions de física sap que la corda es trenca pel punt més fluix, de la mateixa manera que la consistència d’una cadena és la de la seva baula més feble. Acabem de veure la fragilitat de la majoria que hi ha al Parlament. Sotmesa a les tensions de la història, la baula feble va cedir i va trencar la cadena.

Pot haver-hi soldadura o reparació? Difícil, perquè segurament mai van ser una cadena, sinó dues peces separades i diferents, i cada peça rebia tensió en dues direccions diferents. Una pretenia un procés de sobirania nacional i l’altra una revolució anticapitalista.

Les imatges del Parlament català són més eloqüents que qualsevol anàlisi política o ideològica. Els parlamentaris de JxSí i de la CUP vesteixen diferent, porten pentinats o barbes diferents, tenen maneres diferents i un llenguatge corporal diferent... Es pot dir que hi ha un interès a mostrar a través de la imatge que tenen cultures diferents, són diferents grups humans que tenen interès a mantenir-se distants. I de vegades el que mostren tant les paraules com el llenguatge corporal és una cosa semblant a l’hostilitat. No és que s’estimin, és que mostren que no volen estimar-se.

Si en comptes d’un analista polític, que ha de ser una cosa diferent d’això que en diuen politòlegs, un antropòleg o etòleg observés aquesta assemblea, probablement no només detectaria l’existència d’aquests clans de primats, sinó que en deduiria que tenen interessos contraris des del punt de vista de la seva existència com a grup. Conclouria que uns i altres tenen por que l’acostament entre els clans suposi la desaparició del propi; i que, tot i que amb les paraules diuen ser aliats, els seus gestos són els de rivals en competència. Crec que a això respon la ruptura escenificada entorn dels pressupostos.

També podríem analitzar les diferències ideològiques i polítiques, esclar. Se m’acuden relacions amb tradicions històriques de l’esquerra catalana, penso en una nova generació de polítics... Però potser tot això són excuses o no és tan important, ja que la diferència entre els humans i els altres simis és que tenim molta retòrica que vetlla, oculta i mistifica els mateixos desitjos i demandes que té qualsevol altre mico més pelut.

L’important és que la gent no és beneita, i qualsevol percep aquesta desunió profunda en el que necessitaria ser un bloc unit per a una cosa tan transcendental des d’un punt de vista històric, econòmic i social com és construir un estat propi. És una cosa que té implicacions serioses no només en els interessos d’empreses i treballadors sinó en tots els projectes de vida. És una decisió greu que demana seguretats i confiança en la màxima responsabilitat dels seus conductors. Temo que això és just el contrari del que mostren les dues candidatures que diuen que col·laboren en aquest propòsit conjunt.

Les forces amb què vol comptar el procés polític per construir un estat propi, les dues candidatures que van posar precisament aquest president i no un altre, no satisfan les demandes bàsiques que qualsevol societat planteja davant d’aquesta empresa: unitat, capacitat i lideratge clar.

Crec que aquesta és la principal explicació del sentiment del conjunt de la societat catalana que mostren tant les eleccions com els sondejos. No hi ha una majoria que doni suport a avançar amb aquest procés. No genera prou confiança.

Aparentment, no hi ha cap raó per voler seguir dins un estat en què realment Catalunya és tractada com una rellogada, un estat en què la cultura nacional i social està tenyida d’un anticatalanisme tan evident que negar-lo és un acudit cruel, en què els interessos catalans són maltractats de manera humiliant, en què el govern i tot el sistema institucional no ofereix sortida a les seves demandes, en què cap partit al govern o a l’oposició donen garanties que en un futur aquestes demandes es tractaran amb més equanimitat, sense oferir només bones paraules... No hi ha cap altra raó per preferir seguir dins aquest estat que no sigui la debilitat i la fragilitat política de l’independentisme. No crec que els catalans ignorin la seva situació a Espanya ni el poc que poden esperar del Madrid dels poders, però no s’atreveixen a confiar tampoc en l’oferta d’un camí que no veuen segur.

Això explica que moltes persones que se senten ofeses i maltractades com a ciutadans i que van sortir als carrers a mostrar la seva ràbia cívica prefereixin donar el vot a formacions que no els ofereixen altra cosa que alguna forma de referèndum. Un referèndum que permeti el mateix Tribunal Constitucional que rebutja llei rere llei d’aquest Parlament català. Simplement són ciutadans que no confien en les garanties que ofereix l’independentisme. I, per això, donen el seu vot a qui redueix el problema existencial de la nació catalana, amb les seves dimensions polítiques, econòmiques i culturals, a poder celebrar un dia una votació sense cap garantia i en les condicions que toleri l’Estat.

Si al final bona part de la ciutadania conscient accepta reduir tota la història de Catalunya i tots els problemes actuals dels catalans a demanar un referèndum, no és perquè estigui cega, sinó perquè no veu que li ofereixin una sortida alternativa viable. Als simis no ens agraden els precipicis.

La democràcia és viure lliurement i poder prendre opcions, i una opció és una cosa viable, que es pot realitzar. Em sembla que aquesta majoria parlamentària que diu que dóna suport al president no pot o no vol fer el que diu que pretén. Potser m’equivoco.

stats