Publicitat
Publicitat

Crisi de lideratge a Occident

Dies abans de l'atemptat terrorista de Niça, el president Obama va assistir a una cimera de l'OTAN a Polònia. Al pensament hi tenia Varsòvia, evidentment, però també Dallas. Escoltant-lo el 9 de juliol durant l’última conferència de premsa de la cimera, em va cridar l'atenció el to trist, cansat, gairebé derrotista amb què el líder del país més poderós del planeta al·ludia a les divisions de la societat nord-americana davant la matança d’aquella setmana. “Nosaltres no som aquests”, insistia, com si se'n volgués autoconvèncer.

Quan tres dies més tard va parlar a Dallas al funeral dels policies morts a trets, el president Obama feia la impressió d’haver recuperat la confiança. Dos dies després, però, el 14 de juliol, escoltant un altre president, François Hollande, en una entrevista a la televisió francesa, vaig recordar aquell breu moment en què Obama va baixar la guàrdia. Hollande va afirmar que aviat s’aixecaria l'estat d'excepció vigent des dels atemptats terroristes del 13 de novembre. Però per molt que volgués aparentar optimisme davant la perspectiva d’unes eleccions presidencials a deu mesos de distància, al final va transmetre una sensació de tristesa. “Ser president”, va dir, “vol dir haver d'afrontar la mort, la tragèdia”.

Això passava el Dia de la Bastilla, a l'hora de dinar. I a les 3 de de la matinada, després de la matança que va segar la vida de 84 persones en un lloc tan bonic com el passeig dels Anglesos de Niça, el president francès tornava a sortir a la televisió per anunciar que per tercera vegada es prorrogaria l'estat d'excepció. “França és forta, més forta que els fanàtics que la volen colpejar”, va dir. Els seus oponents no van trigar a riure-se’n perquè havia dit que aixecaria l'estat d'excepció o perquè el mantenia en vigor tot i no haver servit de res per impedir l’atemptat de Niça.

En aquests moments, França i els Estats Units són probablement els dos principals objectius del terrorisme islamista a Occident. El govern francès ens avisa que cal “aprendre a conviure amb el terrorisme”. Però precisament ara, quan necessiten ser més fortes, les nostres societats semblen fràgils, tenses, agitades per poderosos vents de revolta contra les elits i un ordre econòmic que ha fet créixer la desigualtat. Poden suportar aquest xoc?

Contra tot pronòstic, durant aquests últims 18 mesos plens de dificultats –tres onades sagnants d’atemptats i diversos incidents terroristes esporàdics, vagues, protestes violentes contra la reforma laboral, un atur elevat i les inundacions– els francesos han demostrat una resistència sorprenent. L'enquesta anual de la Comissió Nacional Consultiva de Drets Humans, feta al gener, mostrava que la tolerància estava creixent, “tot i la postura d'alguns personatges públics”. Mentre que la crisi econòmica del 2008 va fer minvar la tolerància, els atemptats del 2015 van produir l'efecte contrari, i, segons la Comissió, “van propiciar un examen de consciència i una mobilització cívica” contra els extremistes.

D’altra banda, l'enquesta del Pew Research Center del 2016 sobre usos i actituds a tot el món va arribar a la conclusió que França –el país de la Unió Europea amb més musulmans i jueus– era el país europeu que més valorava la diversitat, superat només per Espanya.

El campionat de l’Eurocopa, disputat a França just abans de l’atemptat de Niça, també va desfermar un intens fervor entre el públic francès per la selecció nacional, de composició ètnica molt diversa. En tot moment l’equip va tenir el suport dels cants entusiastes de 'La marsellesa', fins i tot després de perdre l'últim partit.

Hi ha, però, diverses estadístiques del ministeri de l'Interior que presenten un panorama diferent: el 2015 el nombre de delictes racistes va pujar fins al 22,4%. Els experts de la Comissió de Drets Humans apunten que el motiu d'aquesta contradicció és que, si bé és cert que els que cometen aquests delictes estan cada vegada més radicalitzats, la societat en general és més conscient dels perills de la polarització. Aquesta actitud es reflecteix en un nombre creixent d'iniciatives cíviques i en els resultats de les eleccions regionals del desembre: el Front Nacional, d'extrema dreta, va treure molt bons resultats en la primera ronda, però els votants van fer pinya en contra seu, i a la segona ronda li van impedir guanyar a cap regió.

Ja veurem si aquestes reaccions tan sanes es mantenen després de la matança de Niça, o de qualsevol altra que hi pugui haver en el futur. Amb un elevat nombre d'immigrants magrebins i un Front Nacional molt fort a la regió, Niça és especialment vulnerable.

La trista realitat és que les persones de bona voluntat no reben cap ajuda d’una classe política considerablement mediocre. No hi pot haver unitat nacional entre els de baix si no n’hi ha entre els de dalt.

I això es va tornar a posar de manifest immediatament després de l'atemptat del 14 de juliol. Mentre ciutadans de tots els orígens i colors s’ajuntaven al passeig dels Anglesos per presentar els seus respectes a les víctimes, mentre les floristeries de Niça s’unien per cobrir de flors l'avinguda ensangonada, mentre la nació estava en estat de xoc, els nostres polítics discutien sobre la capacitat del govern per impedir aquesta nova atrocitat. Amb la vista posada a la pantalla del seu radar, on veuen les eleccions presidencials del 2017 cada vegada més a prop, Nicolas Sarkozy, rival i predecessor d'Hollande, no va ser capaç d’esperar que passessin els tres dies de dol nacional per atacar amb ferocitat el que considerava passivitat del govern.

A França el debat polític no ha arribat als extrems de la campanya britànica per al referèndum del 23 de juny sobre el Brexit, ni a les declaracions surrealistes de Donald J. Trump, però va en aquesta direcció. Plantu, humorista gràfic i col·laborador de 'Le Monde' des de fa molts anys, té la sensació que els polítics, els mitjans de comunicació i les xarxes socials li han robat la feina: “Ara són més caricaturescos que les meves caricatures”. En una entrevista amb el 'Journal du Dimanche', el primer ministre, Manuel Valls, es manifestava molt preocupat per una tendència que qualifica de “trumpització de les ments”. Creu que aquesta “no pot ser la nostra resposta a l'Estat islàmic”.

Quan els ciutadans tenen una conducta més assenyada que els homes i les dones que competeixen per representar-los, ha arribat el moment d’analitzar detingudament l’estat dels nostres sistemes polítics i l’impacte que en el futur tindrà a les nostres societats, sobretot ara que les democràcies modernes estan sota l’amenaça de forces exteriors que els han declarat la guerra.

*Traducció: Lídia Fernández Torrell