Publicitat
Publicitat

L'altra Primavera Àrab

En realitat es van produir dues Primaveres Àrabs. D'una banda, hi ha les revolucions radicals de Tunísia, Egipte, Síria, el Iemen i Líbia, sobre les quals deveu haver sentit a parlar i de les quals encara no n'hi ha cap que hagi aconseguit establir una democràcia estable i integradora. I de l'altra, hi ha les evolucions radicals, sobre les quals no deveu haver sentit a parlar, que s'estan produint a l'Aràbia Saudita i altres monarquies del golf Pèrsic. Aquestes evolucions comporten un canvi subtil però real en les relacions entre els governants i el seu poble, i n'hi ha prou visitant breument l'Aràbia Saudita, Dubai o Abu Dhabi per adonar-se'n. Els dirigents dels països del Golf segueixen sense tenir cap mena d'interès en la democràcia i el sufragi universal. Tot i això, arran de la Primavera Àrab, els preocupa profundament la seva legitimitat: s'adonen que ja no poden comprar-la amb més subsidis o transmetre-la de pares a fills. Així doncs, cada vegada són més els dirigents que insten el seu poble a jutjar-los per la qualitat de la seva obra de govern -per les millores a les escoles, al clavegueram o per la creació d'ocupació- i no pas per la seva oposició a Israel o a l'Iran, o pel zel amb el qual imposen l'islam.

A Egipte i a Tunísia es va sobreestimar la importància de la xarxa. Al golf Pèrsic, per contra, s'infravalora. En societats més tancades com les del Golf, Facebook, Twitter i YouTube proporcionen grans espais no controlats en què homes i dones poden intercanviar opinions i fins i tot protestar per les decisions dels seus dirigents. "Ja no llegeixo els diaris locals", em va comentar un jove saudita aficionat a la tecnologia. "M'assabento de totes les notícies pel Twitter". Als diaris controlats pel govern se'ls ha acabat el bròquil.

L'Aràbia Saudita genera per si sola gairebé la meitat de les piulades del món àrab i és un dels països més actius del món a Twitter i a YouTube. Els saudites amb més seguidors en aquestes dues xarxes socials tendeixen a ser religiosos fonamentalistes del moviment wahabita. Tanmateix, els segueixen, retallant distàncies, autors satírics, humoristes i comentaristes polítics que es burlen de tots els aspectes de la societat saudita, fins i tot -normalment ho fan de manera indirecta- de la jerarquia religiosa, que ha deixat de ser intocable.

El rei Abdul·lah de l'Aràbia Saudita, que en el context del golf Pèrsic és d'allò més progressista, segueix gaudint d'una gran popularitat. Tot i això, hi ha la percepció que la burocràcia del seu govern no atén les necessitats del poble i que hi ha massa corrupció. Per aquest motiu, els usuaris de Twitter del país àrab han creat recentment les següents etiquetes en àrab: "#Si em trobés el rei, li diria"; "#Des del poble cap al rei: l'educació està en perill" i "#Què li diries al ministre de Salut?" (arran d'incidents hospitalaris reiterats).

Quan vaig ser a l'Aràbia Saudita fa uns deu dies hi va haver pluges torrencials i el diari Al-Xarq al-Ausat va publicar una tira còmica en què tres homes responien a la següent pregunta: per què es van inundar tots els carrers de Riad? El funcionari del govern contesta: "No es van pas inundar, els carrers. No és més que un rumor malintencionat". El xeic replica: "Tot plegat és causat pels pecats de les noies de la Universitat Princesa Nora". El ciutadà comenta: "És per la corrupció". Llavors apareix a la tira un braç amb la inscripció "censura" que ve de fora de la pàgina per retallar aquest comentari. Parlem d'un diari saudita!

Als Emirats Àrabs Units, un funcionari del govern va quedar retratat recentment quan se'l va gravar amb un telèfon mòbil mentre utilitzava la corda que li cenyia el mocador tradicional al cap per pegar a un altre conductor, un treballador asiàtic, després d'un accident de trànsit. El vídeo va córrer com la pólvora a les xarxes socials de tot el golf Pèrsic.

La gent està perdent la por. No la por de revoltar-se, però sí la d'exigir que es governi amb transparència i s'assumeixin responsabilitats. La setmana passada un amic saudita em va enviar un vídeo molt popular a WhatsApp. L'havia penjat un home humil a qui van sortir goteres a casa durant els aiguats. Fins i tot regalimava aigua sobre el bressol del seu nadó. Al vídeo fa voltes per casa seva, plena d'aigua, mentre exclama: "Sóc saudita i visc en aquestes condicions. On és el ministre d'Habitatge? On són els milers de milions que el rei ha destinat a habitatges? On són els meus drets? Sembla que ser a casa meva i ser al carrer sigui el mateix".

Vaig sentir moltes històries d'aquesta mena en converses amb grups de joves saudites i dels Emirats. Vaig trobar aquests joves tan impressionants, tan connectats i tan ambiciosos a l'hora de reformar els seus països com qualsevol dels seus companys revolucionaris d'Egipte. Però el que ells volen és una evolució, no una revolució: han vist els enregistraments del Caire i de Damasc. Ja es pot percebre l'energia d'aquest jovent: des del moviment de base que lluita perquè es permeti conduir a les dones fins al jove saudita que diu amb veu baixa que està tan fart del puritanisme islàmic que domina el país que s'ha tornat ateu -i no és pas l'únic-. Saudites ateus? Qui ho hauria dit?

Insisteixo: no és una qüestió de democràcia, sinó de governants que senten que han de guanyar-se la legitimitat. Quan un dirigent ho fa, la resta se senten empesos a copiar-lo, cosa que comporta que hi hagi més transparència i que els governants es responsabilitzin més dels seus actes. I al seu torn, això, combinat amb més Twitter, pot tenir resultats imprevisibles.

PUBLICITAT
PUBLICITAT