Dietari d’un banquer grec i roig
Savvas M. treballa en un banc al carrer Ermou, una mena de Portal de l’Àngel del centre d’Atenes, i a la feina amaga que és molt d’esquerres. A Grècia això no és gens estrany. Altres amics grecs em diuen que hi ha força anarquistes treballant en multinacionals. Alguns diran que és hipocresia. A mi em sembla un símptoma del desplaçament ideològic d’una societat vist en temps real. Durant aquesta setmana, aquest banquer grec i roig m’ha anat enviant impressions d’un país rosegat per la imminència continuada del desastre.
Diumenge 28 de juny. “El telenotícies diu que demà els bancs faran festa. Missatge de text del meu cap: «Bon vespre, demà treballarem amb normalitat». El meu germà, que també treballa en un banc, em diu que demà no hi hem d’anar. En fi”. “En el referèndum votaré no, però no perquè doni suport a Syriza, sinó per enviar el missatge que no tinc por i que rebutjo que em facin xantatge una vegada i una altra”.
Dilluns 29 de juny. “A l’oficina. Els meus companys estan espantats, però tots creuen que hi haurà acord abans del referèndum. Els meus pares m’expliquen que al supermercat del seu poblet s’han acabat els espaguetis. A les 12 h hem obert els caixers. Les cues es perden darrere la cantonada”.
Dimarts 30 de juny. “Molts votants de Syriza se senten traïts per Tsipras. El meu pare m’ha dit per telèfon, cridant, que ningú té el dret de privar-lo dels seus diners. Diuen que Tsipras està parlant amb Juncker. El corrector automàtic del mòbil em canvia “Juncker” per “ hunger ” [ gana en anglès]. Tot té una raó de ser! Els companys del banc celebren les negociacions i creuen que hi haurà acord. Jo no crec que vulguin deixar-nos sense suspens, sense aquesta mena de culebró brasiler”.
Dimecres 1 de juliol. “Avui han obert mil oficines al país només per als pensionistes que no tenen targeta i no poden utilitzar els caixers. Milers de discapacitats i d’ancians fan cua durant hores. És desolador. Sembla una desfilada trista, com el Dia de l’Orgull Gai però sense colors ni música. Els donem sucs i torrades. Els altres ja només esperen. La por deixa la gent exhausta. Però això és Grècia i també hi ha sentit de l’humor. Diuen que Tsipras va cridar «YOLO!» [You Only Live Once, només es viu una vegada] abans de convocar el referèndum. Ahir al vespre, totes les televisions mostraven el compte enrere cap a la fallida del país, i quan el comptador va arribar a zero a molts se’ns va sentir cridar «Feliç any nou!». El primer anunci va ser de la Coca-cola. Va quedar com l’espònsor de la nostra bancarrota”.
Dijous 2 de juliol. “La gent sembla tenallada per la incertesa. Tothom espera que li diguin què passarà, sigui el que sigui. Si començo a escampar que la BBC o Bloomberg parlen d’una invasió alienígena, n’hi haurà que em creuran. Però tot continua igual: ahir vam començar a veure els espots pel sí i pel no i és com si haguéssim tornat a la campanya electoral de l’hivern. El sí fa el discurs de la por, el no parla d’orgull i esperança”.
Divendres 3 de juliol. “Una companya de feina ha preguntat amb estranyesa: «Però qui votarà que no?!» He cridat: «Jo!», i tots -som unes deu persones- s’han posat a riure. Es pensaven que feia broma. Les raons del no ni els passen pel cap. Un nou sondeig diu que el sí va al davant, per poc. Guanyarà. Serà condemnar-se a continuar sota l’espasa de Dàmocles durant anys. Votaré no perquè tot està podrit i hem de forçar un canvi. Votaria no encara que això volgués dir passar fam”.
