Elogi del remordiment
No recordo ben bé qui va dir que la moral cristiana ens havia fet, sí, més infeliços, però també més interessants, en la mesura que havia obert un espai espiritual ric de fenòmens subtils i complexos. Em sembla que va ser Nietzsche qui ho va reconèixer en un descans de la seva dedicació devota als aforismes impius. Sigui com sigui, un d’aquests fenòmens subtils i complexos és sens dubte el remordiment. Com a company de la culpa, el remordiment és un càstig, una mortificació que corrou qui es penedeix d’alguna cosa. Una penalitat certament incòmoda que tothom pateix en una intensitat o altra. Ara ja sabem, gràcies al filòsof alemany, que tenim almenys un motiu per passar aquesta penalitat més alegrement.
Però el remordiment no només ens fa més interessants. També ens fa més humans. Prenguem l’exemple de Macbeth. És l’encarnació de la recança de què parlem: tot i actuar encegat per la set de poder que el condueix al magnicidi, és pres d’un insomni devastador que simbolitza la seva consciència de la culpa. Macbeth, el monstre assassí, és prou humà perquè se li desperti a dins la pitjor condemna, el remordiment inescapable que el farà embogir. És similar el cas de Michael Corleone, el protagonista d’ El Padrí interpretat per Al Pacino. No és una mort violenta el que li reserven els guionistes, sinó una fi solitària i torturada per la mateixa consciència tràgica que l’acompanya durant la major part de la trilogia. En tots dos casos, la prova de l’existència d’una sensibilitat és el remordiment.
Però deixem de banda aquestes ficcions sanguinàries i tornem a la dolça realitat. Només en els últims dies, Durão Barroso, l’expresident de la Comissió Europea, ha admès obertament que fitxa per Goldman Sachs, el banc que va iniciar la crisi, per dedicar-se al tràfic d’influències. Rajoy ha dit que no ha tingut temps de llegir l’informe Chilcot -el que culpa el govern del qual ell formava part d’haver mentit en relació a la Guerra de l’Iraq- perquè “d’allò ja fa 13 anys”. Tant li fa que aquells esdeveniments desencadenessin l’espiral de violència que sacseja el Pròxim Orient cada dia i, de tant en tant, la mateixa Europa, fins al punt que la població francesa se sent en guerra. I què podem dir de Fernández Díaz, l’excepció entre tots els devots catòlics, que són la presa natural de la culpa. Ell, com Aznar, deu pensar que el remordiment és una més entre les inseguretats dels pusil·lànimes.
En tots aquests personatges, el rebuig impúdic de la consciència, d’allò que ens fa interessants i humans, recorda aquell caràcter monolític i unidimensional amb què en altres temps es llançaven improperis contra la intel·ligència. Si volem respondre’ls amb tuits indignats, fem-ho, però no hi perdem gaire el temps. Acceptem que el cinisme ja s’ha apoderat de massa institucions, i apressem-nos a fer la feina laboriosa que cal per construir majories que tornin a ubicar la moralitat com una dimensió del poder.
