09/10/2015

L’Anna i els refugiats

3 min

L’Anna, una catalana que viu a Hamburg amb el seu marit alemany, m’explica que va passar molt temps esperant el moment de poder ajudar en persona els refugiats. Que acabarien arribant tan massivament és una cosa que va començar a entreveure fa un parell d’anys, quan va saber que una associació havia començat a portar sirians a Alemanya. Però llavors no podia anar-hi a ajudar: havia tingut una filla, i poc després tornava a estar embarassada.

Quan l’onada va fer-se imminent, el món real i el virtual es van omplir de cartells: calien donacions de tot tipus, però sobretot calien mans que les convertissin en ajuda efectiva. Així que, amb el fill petit a coll, se’n va anar a una nau enorme del Centre de Congressos a omplir bosses amb una camisa, uns pantalons, una jaqueta, desodorant, sabó de cos, compreses, un raspall de dents: packs de mínims per a la benvinguda. Però els refugiats seguien sent una absència enigmàtica.

Un dia, una amiga va dir-li que aquella mateixa nit arribava un tren de Munic ple de sirians, i que calien voluntaris per anar-los a rebre. L’Anna va anar a l’estació central amb la seva filla. Portaven bosses de casa, i dins de cada bossa, una joquina. Quan hi va ser, va col·locar-se amb altres voluntaris en una fila que, a més dels regals espontanis, donaria packs de benvinguda com els que havia estat preparant dies abans.

Va arribar el tren, van obrir-se les portes, van començar a baixar els refugiats i, ara, tants dies després, l’Anna encara troba difícil d’explicar el que va sentir durant aquella estona. Estava emocionada, colpida, finalment feia el que durant tant de temps havia volgut fer, però també va tenir algun sentiment incòmode.

Sobretot un: eufòria. Una eufòria que va intentar combatre mentre la sentia. ¿No va ser una (transitòria, però terrible) falta d’empatia? ¿Potser no era més que un esclat de realització personal després de la llarga espera? No, perquè pot distingir una cosa de l’altra: la satisfacció d’ajudar és una cosa més sòbria, més eixuta. ¿Una certa embriaguesa de l’instant, compartida amb els mateixos refugiats? No, no pot dir que ells la sentissin. L’ha vista en alguns dels seus rostres després d’aquell dia, per exemple a les festes que els han organitzat al carrer amb música i jocs per als nens, però no aquella nit a l’estació.

A l’Anna li fa por pensar que va ser un accés (transitori, però terrible) de narcisisme. Aquell narcisisme autoconscient que se’ns escapa cada vegada més per totes les xarxes socials i en tot lloc i moment.

En va parlar amb una amiga que li va respondre que ho deixés córrer. Plantejar-se tot allò era una subtilesa excessiva. Un problema del Primer Món. Com aquell debat que hi ha sobre quina mena d’identitat nacional pot oferir Alemanya als refugiats si, des de la Segona Guerra Mundial, té la identitat nacional més problemàtica i reprimida. Subtileses del Primer Món, sí. Però ella sospita que l’onada de sirians, aquests bàrbars que esperava i que sí que han arribat, pot començar a posar-nos davant del mirall d’una manera imprevista, generant reflexos i reflexions en moltes més dimensions que la coneguda pregunta per la generositat d’Europa. Generant subtileses, doncs, molt significatives. Si l’Anna té raó, tot i que la nostra experiència no es podrà comparar amb la d’ells, potser nosaltres també viurem una peripècia transformadora.

stats