29/01/2016

L’hivern grec

2 min

Aquests dies, davant de la ciutat de Kastorià, al nord de Grècia, al costat de la frontera amb Albània, el gel que durant setmanes ha cobert el llac Orestíada finalment s’està trencant. I, un cop recuperada la lucidesa del mirall, allò que l’aigua reflecteix als ulls del viatger s’assembla força a l’ Orestíada d’Èsquil: un país maltractat per déus aparentment capriciosos que indueixen els ciutadans a lluites intestines i a revenges extremes dins del mateix clan.

A això assisteix Tsipras aquests dies: a la revolta dels seus, els que havien confiat en ell. Pagesos, pensionistes i altres col·lectius senten que els ha traït, i no hi ha res tan dolorós com la traïció dins la família. Dilluns 25 es complia un any de la victòria de Syriza, un any durant el qual el capital polític de la formació d’esquerra ha actuat a Grècia com una capa de glaç. L’heroi de la política social s’ha doblegat davant dels déus de l’austeritat durant dotze mesos mentre alhora, paradoxalment, la seva disfressa prometeica servia per refredar la contestació social. Però finalment arriben les vagues i les protestes. El gel s’està trencant.

Deixem Kastorià, passem a la regió nord-occidental de l’Epir, i a la seva capital, Ioànnina, veiem formar-se, a poc a poc, una manifestació de diverses formacions d’esquerra. Els organitzadors reparteixen pasquins amb eslògans contra el “terror” del govern de Tsipras. Aquí, si s’ha de combatre, es combat: un museu ret homenatge a les ancianes que el 1940 van traginar sobre la seva esquena ja corbada grans cistells plens de munició fins a les muntanyes on els seus marits i fills feien recular les tropes alpines de Mussolini. Una d’elles apareix sobtadament en forma d’estàtua metàl·lica entre dos turons mentre avancem cap al congost de Vikos, el més gran del món segons la ràtio amplada-fondària. Les seves parets verticals amaguen més llocs simbòlics de la resistència contra el feixisme i contra els embats otomans. Tot plegat fa la impressió d’un fenomen natural que ha de tornar a desfermar-se. El vertigen del congost ha d’acabar arribant, tard o d’hora, a la capital, al Parlament, davant de la residència del primer ministre. El gel s’està trencant.

El viatge ens porta cap al sud i de camí trobem diversos piquets de tractors que es congrien com eixams i s’ordenen en alineació marcial. Passem de llarg d’Atenes i arribem a l’extrem meridional de l’Àtica, al penya-segat de Súnion, on s’alça el temple de Posidó i des d’on el rei Egeu, creient mort el seu fill Teseu, va llançar-se al mar. Els grecs que ens acompanyen acusen Tsipras de cínic per no haver fet el mateix. Si el seu projecte polític és mort, ¿per què continua governant? El mar respon amb un silenci on batega la qüestió de fons: potser és que l’alternativa política, en aquesta Europa, no existeix. Ni a Grècia, ni potser tampoc a Espanya, ni a l’Egeu -que, si pren el nom de qui s’hi precipita, hauria de dir-se mar dels Refugiats-. Però està per veure, perquè, al mateix temps, potser el gel s’està trencant.

stats