24/02/2017

La vella

2 min

Al cinema hi ha alguns personatges, molt comptats, que la pel·lícula acaba estimant, que la trama acaba matant, i dels quals no es mostra mai el cadàver. Al contrari: l’enquadrament, de manera deliberada i encara que això resulti en alguna mesura antinatural, deixa el cos sense vida fora de pla. És un gest de consideració per algú que mereix respecte i que ja no es pot valdre, que ha perdut el control sobre la pròpia anatomia, el propi gest, la projecció de la pròpia imatge.

No és aquesta consideració el que es llegeix en girar una cantonada de l’Eixample i trobar-se, de sobte, una anciana estirada sobre una llitera, tapada amb una manta només fins a mig cos, la llum clara del migdia d’hivern caient-li sobre les galtes enfonsades, la boca feta una línia, les parpelles closes. No és morta, però tampoc pot moure’s, i tanmateix els infermers esperen, aliens al seu abandonament i amb els braços fent nanses, que una persona de la família surti del portal i entri com a acompanyant a l’ambulància. “Res, que no baixa”, es diuen. I canvien el pes d’una cama a l’altra.

L’escena demana i no demana una intervenció, es fa mirar. La indefensió de la dona estirada s’allarga. I fa pensar en el menyspreu a tota una edat, aquella que titllem de tercera, i a la qual, des de tribunes sistèmiques com la del governador del Banc d’Espanya, es responsabilitza dels dèficits de la Seguretat Social. Ubicar la vellesa en el capítol de “despeses” permet a Linde deixar caure que tothom hauria de treballar fins als 69 anys, en lloc de reconèixer, com hauria de fer a tota hora, la deixadesa del regulador que presideix a l’hora de prevenir l’escàndol de les preferents, que a tanta gent gran va enxampar, o la barra d’una classe política que de tant en tant fica la mà a la guardiola de les pensions per comprar el deute d’un estat que prèviament han arruïnat. Ens mirem la llitera i ens convencem que així acabarem tots els que arribem a aquesta edat: exhaustos i, a sobre, culpabilitzats com a paràsits de l’erari públic mentre cobrem un subsidi de misèria.

L’atmosfera freda i diàfana, el xamfrà que esmussa l’illa de cases, tot sembla conspirar per deixar la vella exposada i, a través d’ella, tota la senectut assenyalada. Els vianants alenteixen el pas per escrutar un segon el rostre de cera, el cos aparcat, com si mai cap d’ells hagués aparcat l’avi i, amb ell, la mala consciència: “L’assec aquí perquè es distregui veient passar la gent, ara un, ara l’altre”.

La gent gran són prop del 20% de la població a Catalunya. Una de cada quatre persones a Europa té més de 60 anys. Però, com diu l’hel·lenista Pedro Olalla, no és tant que les nostres democràcies siguin demogràficament velles com que estan políticament envellides perquè han perdut la força transformadora. Recuperar-la, per tant, és cosa de tots. I passa, entre altres coses, per desfer prejudicis sobre la gent gran, i per entendre que el conservadorisme i la desvinculació social que se’ls suposen són en bona mesura conseqüència d’una manera de mirar-los i de tractar-los que els aïlla i els iguala.

stats