26/02/2016

Umberto Eco en sabatilles

3 min

“Què diu avui l’avi?” Aquesta pregunta, o una de molt similar, se sentia a vegades a l’entorn de la secció de Debat de l’ARA quan, gràcies a l’acord subscrit amb el New York Times, arribava a la redacció l’article mensual d’Umberto Eco.

L’apel·latiu, lluny de ser una falta de respecte o una mirada frívola sobre un dels grans intel·lectuals del nostre temps, reflectia admiració i agraïment. Si l’anomenàvem “l’avi” era per la naturalitat que respiraven els seus articles, on el tema es plantejava de manera tan espontània que podia fins i tot recordar aquell aire enderiat que caracteritza, a partir d’un cert moment, el discurs dels més grans. Umberto Eco, com sabem, ha estat un gran semiòleg, és autor de diverses obres d’alta cultura i ha deixat pàgines que poden resultar difícils d’entendre -algunes a El pèndol de Foucault -. Alhora, però, amb l’estudi de la cultura popular ha transmès la seva passió per gèneres predilectes del gran públic, i ha sabut produir bestsellers que, si bé a vegades han vist discutida la seva qualitat literària, han traslladat a milions de persones subtilitats històriques i estètiques a les quals d’altra manera potser no s’haurien acostat. Als ulls de molts, doncs, la figura d’Eco fonia l’erudició amb la proximitat, i aconseguia que la cultura més elevada no imposés un respecte dissuasori. Rara virtut que, precisament, és en els seus articles de premsa on amb més transparència es manifestava. I això, que des de qualsevol punt de vista no pot resultar sinó admirable, per a una secció d’opinió, que per definició s’adreça al gran públic, és motiu d’agraïment.

Però d’Umberto Eco mai hem de deixar d’aprendre’n, i una de les qüestions en què podem seguir aprofitant la seva figura és la pregunta sobre com recuperar l’autoritat de l’intel·lectual. És obvi que per a molta gent els intel·lectuals no l’han perduda, l’autoritat, però no és menys cert que una de les definicions de la postmodernitat, aquest estat de la cultura en què diuen que ens trobem, és precisament la deslegitimació de l’autoritat, concretada per exemple en l’equiparació de totes les veus que el mateix Eco caricaturitzava en parlar de les “legions d’idiotes” que “perjudiquen la comunitat” des de les xarxes socials. L’intel·lectual piemontès ha encarnat un dels possibles antídots a aquesta situació. La seva polivalència, la seva capacitat de depassar l’especialització acadèmica per abraçar registres diferents amb insòlita creativitat, o la senzillesa dels seus articles a La bustina di Minerva (l’epígraf de la seva columna a L’Espresso ) són trets que poden orientar la recerca d’un model d’intel·lectual capaç de recuperar terreny en la selva de la comunicació ubiqua i de les autoritats afeblides.

És una dimensió clau, però tan sols una més de les que podem seguir enriquint gràcies al venerable savi, que alguns imaginàvem escrivint potser en sabatilles d’estar per casa i -això segur- abillat amb una smoking jacket elegantíssima com la del seu predilecte Sherlock Holmes. En la setmana del Mobile, la mort d’Umberto Eco ens recorda que la connectivitat i la realitat augmentada han d’anar de bracet del criteri, que l’escriptura és una tecnologia imprescindible, i que un iaio en babutxes pot constituir en si mateix una innovació rutilant.

stats