23/04/2016

La metamorfosi de la llibreria de vell

3 min
Frederic Triay abaixant la persiana de l’històric local de la llibreria Castro, al carrer Aribau.

Barcelona“Manuel de Pedrolo va fer que jo m’acostumés a parlar català. Es va picar, de broma, i em va dir aquí mateix que em retirava la paraula fins que em posés a parlar-li en català”. Ho recorda amb un somriure Frederic Triay Castro, propietari de la llibreria Castro, del carrer Aribau, número 60. Compravenda de segona mà. Darrere seu, el que eren parets forrades de llibres són prestatgeries buides de fins a quatre metres d’alçada, la fusteria de les quals penja trencada en alguns punts. Recolza les mans en un expositor que fins fa poc acumulava diverses capes de volums. Acaba de vendre’s el local.

La Castro tanca i no tanca: continuarà venent des de la pàgina web. “Això no és un mort, és una crisàlide”, diu Triay mentre recorre les sales del magatzem, que multipliquen per quatre la superfície de la botiga. El tiet avi va fundar la llibreria al carrer Sant Pau, la mare va traslladar-la a l’Eixample -“s’ha fet totes les fires de passeig de Gràcia menys la de l’any passat”-, i pot dir-se que entre aquestes prestatgeries va néixer ell, fa 51 anys. Però ara les llibreries de vell, com a referents de barri i com a sediment de coneixement bibliòfil, es troben amenaçades pel canvi tecnològic i d’hàbits. Hi ha menys lectors, més suports digitals, i una ciutat global, internet, que va absorbint barris palpables de llibreters com el que va irradiar pel carrer Aribau a partir de la Facultat de Filologia de la UB.

La fira incessant

Internet és la fira del llibre tot l’any i a casa. La professió portava el llibreter de segona mà a saber-se, per exemple, totes les obres de Valle-Inclán de memòria, o a conèixer els diversos impressors i traductors d’una determinada obra. “Això ara no cal -diu Triay-. Vas a les webs especialitzades i ja ho tens. O, si vols un llibre relativament rar, com La cantant calba de Ionesco, ja no cal buscar durant mesos o anys, sinó teclejar i esperar uns dies que arribi de Vigo o Santiago de Xile”.

Frederic Triay recorda fires en què havia de tancar l’accés a la parada per excés d’afluència. “València, Bilbao, Sant Sebastià, la Corunya... Es movia molta cultura, llibre, paper, diners”. Ara, però, al seu sector hi ha calat la idea que la llibreria de vell típica, la que té un fons de llibres antics i una persona coneixedora al capdavant, està deixant el seu lloc a un model de cadenes low cost on el volum més antic és del 1990.

“Al llibre, com a eina, com a objecte d’ús quotidià, li queden deu anys -afirma Triay-. Però tornarà a néixer com a objecte de culte. Portarà paper de fil, i il·lustracions, com en els temps dels Opisso i els Segrelles”. En tot cas, sembla evident que, per sobreviure, el llibre dependrà en alguna mesura de la seva condició de fetitxe -i d’això els llibreters de vell en saben molt-. A la Castro parlen d’esperonar l’ampli ventall de sensacions associades a l’objecte, que van més enllà de l’interès lector i engloben també matisos com l’autoestima, la satisfacció per la possessió i fins i tot l’“erotisme” del tacte i l’olor.

La llibreria espera guanyar clientela de tot el món, però també vol mantenir el contacte amb el comprador habitual. Han tingut de tot: bibliòfils, metges del Clínic, passavolants, acadèmics, persones amb feines d’oficina que buscaven primeres edicions de Gerardo Diego, el pare de Mary Santpere -“gran bibliòfil, havia comprat molt”- i, esclar, Pedrolo. “La meva mare, el meu tiet i jo érem molt amics de Manuel de Pedrolo”, recorda Triay. “Fins i tot va venir a acomiadar-se abans de morir”.

stats