23/10/2015

Un estat que no pugui fer por

2 min

Entre els acudits i les imatges còmiques que contribueixen saludablement a desmitificar el procés sobiranista potser no s’ha acabat de treure prou suc al que identifica Montserrat com el futur mont Rushmore català (el mont Rushmore és la muntanya on els EUA van esculpir els rostres dels expresidents Jefferson, Washington, Roosevelt i Lincoln). Quins pares de la pàtria esculpiríem a la nostra muntanya màgica? Mas? Forcadell, Casals i Vila d’Abadal?

La pregunta, però, és més seriosa del que pot semblar. El Roosevelt esculpit al mont Rushmore és un president (1901-1909) que amb la seva lluita contra la corrupció va fer molt per la confiança dels nord-americans en les seves institucions; les seves paraules sobre la imprescindible integritat dels polítics han estat citades fins i tot per Julian Assange. Thomas Jefferson, per la seva banda, també va tenir present la necessitat que els ciutadans se sentissin vinculats amb el projecte del nou estat: segons David Brooks, del New York Times, quan Jefferson, Franklin i Adams van plantejar-se d’incloure Moisès al Gran Segell dels Estats Units (una mena d’escut heràldic), no ho van fer per celebrar-lo com a líder de l’èxode, sinó com a triomfador en l’empresa, per a ells més difícil, de donar lloc a un conjunt nou de lleis capaç de generar sentiment de comunitat en el poble emancipat.

Després del 27-S, diverses veus de dins i de fora del sobiranisme han coincidit a assenyalar que el moment de l’èpica havia passat una mica, i que ara tocava, per dir-ho com David Brooks al NYT, la segona part de l’èxode, la que van fer els presidents nord-americans immortalitzats al mont Rushmore: la construcció de la confiança en el nou estat. En aquest sentit, i per esmentar només un parell d’idees aparegudes a l’ARA, Salvador Cardús ha cridat l’independentisme a un nou compromís de caràcter “deliberatiu”, i David Miró i Toni Soler han plantejat la necessitat d’un discurs que faci “que l’electorat més emocionalment lligat a Espanya no se senti amenaçat”.

Doncs bé, a l’hora de construir un relat i una promesa capaç de fer tot això, hi ha un ingredient imprescindible i d’impacte transversal. En la retina del votant català, tant del que s’emociona amb la Diada com del que no, hi ha un estat espanyol que, a banda de l’habitual sensació d’antipatia que desperta el castell burocràtic, ha fet autèntica por. Fa por que la llei mordassa sigui possible, fa por que després de molts dels escàndols que destapen els mitjans (i en paraules d’Ignacio Escolar a Eldiario.es fa una setmana) “no acabi de passar mai res”, fa por un sistema judicial tan polititzat que sembla respondre més a criteris de represàlia que no pas de justícia...

Un estat que jugui net amb el ciutadà. Un estat que, en virtut del seu ordenament constitucional, no pugui fer por. Cert, és un discurs que podria signar Ciutadans, però els pactes amb aquest PP l’acabaran tacant. És un discurs, en canvi, que apropa el votant de Colau. I és, en tot cas, un discurs que cal consolidar malgrat els esdeveniments d’aquesta setmana. Altrament, a Montserrat no hi esculpirem cap rostre -si és que no ens obliguen a posar-hi un immens president del Tribunal Constitucional.

stats