01/07/2016

Dos balons d’oxigen per al procés

2 min

UN. Les eleccions del 26-J em van agafar a Nàpols (el vot per correu, per cert, havia funcionat prou bé) i, enmig d’una ciutat inundada per la transgressió de totes les normes escrites i no escrites, l’associació d’idees era inevitable. El delicte, la falta, la irregularitat imperaven al meu voltant amb la mateixa impunitat amb què s’han instal·lat en la política espanyola.

Vaig veure un menor que conduïa una motocicleta en què viatjaven tres menors més -no és un error, n’hi havia quatre en total; les motocicletes on n’anaven tres eren incomptables-. Als Quartieri Spagnoli una transacció molt sospitosa tenia lloc a plena llum del dia i davant dels veïns. L’espai d’entrada a les il·lustres restes d’Herculà estava parcialment ocupat per un cotxe cremat que semblava portar mesos allà i que tenia una clara vocació de quedar-s’hi in saecula saeculorum fins a quedar integrat en el complex monumental. I tot plegat em semblava molt poca cosa al costat dels delictes, les faltes i les irregularitats del partit que acabava d’obtenir un de cada tres vots a Espanya (quants sense comptar Catalunya i el País Basc?).

Evidentment, l’il·lícit no corre per les venes de l’organisme polític i institucional espanyol en la mesura que ho fa per la societat que m’acollia -amb tanta amabilitat, per cert-. Però, alhora, el cas és que Espanya ni tan sols ha volgut votar la dreta tova i regeneradora que pretén ser Ciutadans.

La victòria del PP, doncs, conté un missatge cristal·lí. Per bloquejar qualsevol perspectiva de canvi en els plans ideològic i territorial, si cal se suspenen les garanties democràtiques i constitucionals. Contra els moviments socials, la llei mordassa. Contra el sobiranisme català, la guerra bruta del Fernández Díaz de torn, el judici al 9-N...

L’independentisme tornarà a inflamar-se per reacció. Quan el procés feia figa, Espanya l’ha tornat a activar.

DOS. Abans i després de la victòria del Brexit s’ha acusat David Cameron d’irresponsable per haver lligat una qüestió tan cabdal com la pertinença a la UE a una votació puntual i condicionada per vicissituds conjunturals com la crisi dels refugiats. Més enllà de si estem d’acord o no amb aquestes crítiques, el cert és que el Brexit ha portat a Europa un debat que el sobiranisme volia internacionalitzar, i que, amb la possible repetició del referèndum escocès, només pot anar a més: ¿quin procediment s’ha de seguir per consultar la ciutadania en relació a afers de tan llarg abast? ¿Quan és legítim que un subjecte polític abandoni un projecte del qual havia format part? El catedràtic d’economia de Harvard Kenneth Rogoff receptava fa una setmana una votació doble amb dos referèndums separats per uns anys. N’apareixeran d’altres. Al sobiranisme català poden agradar-li o no, però ha d’estar atent a un debat europeu que fins ara teníem només en l’àmbit intern del procés constituent. Si en sortís un cert consens, Juncker podria seguir sense rebre el president català, però el procés tindria al davant un camí pavimentat cap a la legitimitat internacional. I abans que un camí inexistent sempre és millor un camí costerut però senyalitzat.

stats