L’interrogant
Entre les galeries d’imatges recollides a l’Ara.cat durant l’estiu n’hi ha una que obre amb la fotografia d’un preadolescent d’uns deu o onze anys tot moll. És un nen que surt de l’aigua. Les pestanyes, molt llargues, se li enganxen en aquells flocs triangulars que subratllen la mirada de qui acaba de banyar-se, com si a més de ficar-se al mar o a la piscina acabés també de maquillar-se. El blau clar dels ulls sembla reflectir els colors feliços de la platja, i traspua el trànsit del somni infantil a la curiositat ansiosa de l’adolescència. El somriure incipient, de dents blanquíssimes, no acaba d’amagar que té un dels incisius frontals trencat per la meitat. Una gota li penja del lòbul de l’orella esquerra com un presagi de l’arracada que un dia voldrà posar-s’hi o com el punt que remata l’interrogant -l’orella, el lòbul, la gota- de la seva identitat i del futur que li espera.
Sembla una instantània més de l’estiu mediterrani fins que col·loquem el cursor sobre la foto i el peu ens diu que va ser feta al camp de refugiats d’Al-Khazir, entre Mossul i Arbil, a l’Iraq. Ens havia creuat la ment també aquesta possibilitat. Tots tenim present el drama dels nens refugiats. Fa mesos que llegim que al nostre continent hi han arribat almenys 90.000 nens sense el tutelatge de cap adult; que a Calais n’hi ha uns 1.000; que a Espanya, segons dades de l’ACNUR, superen els 2.000. Sabem que una quantitat indeterminada de criatures han quedat aturades als purgatoris intermedis dels camps grecs i turcs. I el pitjor. El 2016 l’agència d’intel·ligència policial Europol alertava que 10.000 nens refugiats havien arribat sols a Europa i acte seguit havien desaparegut. Segons tots els mitjans, incloent-hi la BBC, ningú sap què se n’ha fet.
En les trobades, a les sobretaules, el drama dels nens refugiats no és un desastre més. A diferència d’altres, aquest sol portar-se a col·lació després d’un silenci reflexiu i en to de franca gravetat, com si qui en parla tingués por de trencar el gerro d’una de les veritats més delicades i més substancials.
Com respondre-hi? En absència d’un pla europeu sòlid, actuar seguint el mandat moral que emana d’aquesta situació, i fer-ho amb la urgència i l’eficàcia necessàries, equival a entrar en conflicte amb la llei. Equival a entrar en situacions com la de l’educadora Lola Gutiérrez, que va passar deu dies detinguda a Grècia per haver intentat portar un nen kurd cap a Espanya amb el DNI del seu fill. De fet, els partidaris dels fets consumats criden a portar aquests nens cap aquí, com va fer l’educadora, i a adoptar-los de facto, però no un ni dos sinó molts i de cop per tal de sobrepassar la capacitat de resposta de l’administració i, seguint l’esquema d’altres conquestes socials, forçar-la a adaptar-se a un canvi acomplert. És il·legal, però aturar desnonaments o empènyer el referèndum de l’1-O també significa forçar la legalitat.
És perillós abonar-se a la desobediència. Es pot seguir reclamant un pla institucional. Però mentrestant els nens són allà, i l’interrogant sobre la seva sort segueix pendent, com la gota que puntua l’orella del nen refugiat.
