26/08/2016

“¡Pues que espere!”

2 min

Un matí de primavera de fa deu anys m’endinsava en un edifici del carrer Serrano de Madrid, seguint una amable secretària que em conduïa a la saleta on havia d’esperar el meu entrevistador. Creuàvem passadissos i salons i em semblava que el pes dels segles s’acumulava als cortinatges altíssims, als quadres enormes d’escenes navals, als cassetonats de fusta fosca i potser vinguda d’alguna colònia que feien feixucs els sostres imperials. Jo estava content, més que intimidat. La fundació d’obra social d’una gran entitat bancària espanyola m’havia convocat per veure si el meu projecte d’investigació era mereixedor d’una beca substanciosa. M’entrevistaria el director de la fundació, un sociòleg eminent el nom del qual em resultava divertit perquè reunia ecos alhora rurals i urbans. Quaranta minuts després de l’hora a la qual se m’havia citat, des del meu retir il·lusionat i solitari vaig albirar l’acadèmic il·lustre, tres sales més enllà, perseguit per la secretària, que li deia amb tota suavitat quant de temps feia que jo havia arribat. L’egregi personatge va aturar-se, se li va encarar i va bramar: “¡Pues que espere!

No m’importa confessar que jo no mereixia aquella beca, no havia tingut temps de preparar un projecte d’estudis amb prou cara i ulls. Però, tot i així, em va sorprendre la primera pregunta de l’entrevista d’avaluació. El sociòleg va desprecintar el sobre del meu dossier allà mateix, cosa que volia dir que no sabia res del meu expedient ni del meu projecte i que se li’n fotia si jo m’adonava de tal cosa, i després de passar-se uns minuts llegint em va preguntar si jo era de família catalana. Des que vaig dir que sí, la conversa es va convertir en un tràmit farcit d’hostilitats innecessàries. O potser ho hauria estat encara que jo hagués estat castellà; tant és.

L’anècdota em va venir al cap fa unes setmanes quan el cap d’Economia de l’ARA, Àlex Font, va publicar una peça sobre la tecnoestructura d’interventors, advocats de l’Estat i inspectors d’Hisenda que governa Espanya des de l’ombra, que té més poder que els ministres, que tomba esmenes a lleis, que paralitza el corredor mediterrani als laberints de la burocràcia fins al punt que ni la mateixa ministra sap explicar-ne els endarreriments. I em van venir al cap les cortines pesants, els cassetonats de fusta fosca i en definitiva una Espanya, no tota, que ha portat l’esclerosi programada (“¡Pues que espere!”) a les institucions.

I a vegades, en vista de tot plegat, observo el panorama polític del sobiranisme català i me’n faig creus. Em faig creus que un moviment que no té la majoria absoluta dels vots malgasti el temps en lluites intestines, mentre l’adversari li proporciona cada dia elements (la tecnoestructura!) que li permetrien difondre un discurs demolidor, sistematitzat, detallat, sobre la qualitat institucional de l’estat nou. En canvi, les referències públiques dels líders sobiranistes a aquestes qüestions no passen d’unes vaguetats massa emparentades amb el discurs victimista de tota la vida. Que no hem esperat prou?

stats