Publicitat
Publicitat

El perill que amenaça Occident

¿Està preparada la gent per votar qüestions d’envergadura com la sortida d’un país de la UE o la creació d’un nou estat?

La idea del vot com a perill, com a fenomen inconvenient, flota cada vegada més en l’aire. Ho fa a tot Occident i a redós d’esdeveniments polítics diferents: la preocupant intenció de vot de Trump i Le Pen a les enquestes; la crítica a Cameron per haver convocat el referèndum del Brexit en un moment condicionat per una situació econòmica i immigratòria excepcional; la incertesa política que ha travessat Espanya, que suggeria que era el ciutadà qui s’havia equivocat amb el seu vot; o la negació del dret a decidir, amb l’argument que l’independentisme seria conseqüència d’una immensa operació d’intoxicació informativa sobre gairebé tots els aspectes de la realitat.

¿Està preparada la gent per votar qüestions d’envergadura com l’elecció presidencial que encaren els Estats Units, la sortida d’un país de la UE o la creació d’un nou estat?

Els acadèmics no tenen necessàriament una autoritat moral superior, però sí que ens convé seguir el que escriuen per disposar de més elements de judici

El debat s’està desenvolupant de manera espontània, discontínua, amb l’èmfasi posat en un aspecte o un altre. El New York Times, per exemple, ha acollit fa poc una polèmica sobre si, davant de votacions crucials, les persones cultes han de servir de guia a les altres. A mitjans de juliol un grup d’acadèmics que firmava com a “Historiadors contra Trump” hi va publicar una “ Carta oberta al poble americà” en què plantejaven la seva “obligació com a historiadors de compartir la comprensió del passat per tal de construir un futur millor”. Pocs dies després, al mateix NYT, el filòsof i refrescant polemista Stanley Fish, també acadèmic, els titllava d’arrogants, els acusava de confondre l’excel·lència del currículum amb l’excel·lència moral, i els retreia que presentessin les seves opinions com a judicis indiscutibles i imparcials. “No em malinterpretin -escrivia Fish-, no dic que sigui una opinió equivocada, només dic que és una opinió com la de qualsevol altre”.

La qüestió també s’ha tractat a les pàgines de l’ARA. En les últimes setmanes, Daniel Gamper ha recordat que gairebé ningú es va llegir la Constitució europea o l’Estatut abans de votar-hi a favor o en contra. Però ho ha fet situant-se en una posició matisada: “Els referèndums no han de quedar captius d’una democràcia engabiada, però tampoc no poden ser considerats la via privilegiada d’expressió política de la ciutadania”. En dies successius, Albert Branchadell ha cridat a evitar qualsevol flirteig amb una idea elitista de la democràcia, i Joan Majó ha defensat una regulació que asseguri que els ciutadans prenguin una decisió ben informada, i que penalitzi la utilització de falsedats en campanya.

¿Hem de poder votar sobre les decisions més transcendents? ¿Som fiables? Sí, però sempre que anem més enllà de la defensa nominal del dret i ens mantinguem informats de la complexitat d’allò que votem, i sempre que entenguem que els processos de la democràcia són un món de matisos, no de blanc i negre. Els acadèmics no tenen necessàriament una autoritat moral superior, però sí que ens convé seguir el que escriuen per disposar de més elements de judici. Només una democràcia il·lustrada pot quedar a recer dels que voldrien impedir-nos votar, i dels que volen que votem teledirigits per la por i per les mentides malintencionades.