Publicitat
Publicitat

COPA DEL REI

El Bernabéu celebra un empat injust contra un rival que posa el joc i falla els gols

El Barça perdona la vida al Madrid

El Barça ha capgirat la història del clàssic. Ja no fa por jugar al Bernabéu, i ara 90 minuts es fan molt llargs no per al rival, sinó per a un Madrid que ahir va celebrar amb certa eufòria un empat a casa que, de fet, els deixa per darrere en l'eliminatòria. L'equip dirigit per Tito Vilanova i Jordi Roura va perdre una gran oportunitat per tornar a guanyar a l'estadi del Paseo de la Castellana, però el debutant Diego López va superar amb nota el seu primer partit com a madridista, aliant-se amb la sort, per no rebre un munt de gols durant un segon temps tan brillant com frustrant per al Barça.

L'empat deixa la final més a prop del Barça que no pas del Madrid, però no deixa de ser un mal resultat tenint en compte l'esforç fet. Si el primer temps va ser prou igualat, el segon va ser un monòleg blaugrana. Quan l'equip dirigit ahir per Jordi Roura va trobar la calma necessària per no caure en la trampa que Mourinho li havia parat, va imposar el seu futbol i va convertir els blancs en un conjunt mediocre. Amb Cristiano eclipsat, al final el gran heroi del madridisme va ser un Varane descomunal en defensa i fantàstic en el cop de cap que va significar el gol de l'empat final. El madridisme, que celebrava genialitats de Zidane, gols de Puskas i tocs de geni de Di Stéfano, ara celebra que Varane li guanyi una cursa a Messi i considera un èxit no perdre contra el seu etern rival. Amb Mourinho de tècnic, l'afició blanca només ha vist un sol cop guanyar el seu equip contra el Barça a casa. I els blaugranes han visitat set cops aquest estadi amb l'entrenador de Setúbal a la banda.

El clàssic va tenir vida pròpia i dues parts ben diferents. El Barça va ser l'esperat durant la segona part, ja que a la primera li va costar imposar aquesta evident superioritat futbolística. Solidari i agressiu, el Madrid va aconseguir amagar les seves baixes amb un Varane descomunal en defensa i un munt de faltes. Arbeloa, Callejón i Xabi Alonso s'han convertit al mourinhisme i s'entreguen cegament a un ritual pagà ple de trepitjades i faltes dures. El Barça, en canvi, fa girar tota la seva ideologia al voltant de la pilota i el toc fi. Dos mons oposats que van acabar empatant en el resultat però no pas en les sensacions. Però el Madrid necessita poc per creure-hi, sobretot perquè recorda que últimament se sent més còmode al Camp Nou que no pas davant dels seus aficionats. El Madrid ja dóna per vàlid l'empat. Al Barça li fa mal a la panxa. El partit d'ahir era per golejar.

Va ser un clàssic inicialment estrany. De fet, el tan esperat duel entre Cristiano i Messi va acabar sent una història secundària eclipsada per la cintura d'Iniesta i el monument al joc col·lectiu que els blaugranes van aixecar al mig de la gespa del Bernabéu. El partit de Busquets, Cesc i Dani Alves va ser magnífic. Sobretot perquè el rival no es va rendir mai i va posar orgull a la seva part de la balança.

Un partit trencat

Amb la Lliga perduda, el Madrid apostava bona part dels seus estalvis -que no són gaires- a la Copa, i el primer temps dels deixebles de Mourinho se li va ennuegar a un Barça que va patir per tocar la pilota amb calma. El Madrid proposava córrer amunt i avall i convertir el matx en una qüestió d'orgull. I durant bona part del partit el Barça va acceptar el desafiament, amb atacs sense pausa, amb poc toc, conduccions llargues de Messi o Cesc i pocs xuts a la porteria d'un Diego López que debutava com a nou porter madridista. Un escenari ideal per a un Madrid amb poca construcció i molta grapa. Un escenari poc idoni per a un Barça que al minut 68 de partit només havia fet una falta, la falta en què Piqué va veure una groga després de 60 segons de joc. Pinto va rebutjar el xut de falta de Cristiano com va poder. I el portuguès va quedar amagat durant la resta del partit, ja que arribava sempre tard a centrades llargues i corria per aconseguir poca cosa. Messi, que tampoc va cridar gaire l'atenció a la primera part, va alçar el cap a la segona quan el Madrid ja estava fos i es va quedar a centímetres de marcar i convertir-se en el jugador que més cops ha marcat en la història del clàssic.

El partit va evidenciar com de diferents poden ser els camins per arribar a la portera rival. El Madrid defensava lluny dels centrals per alliberar Carvalho i per recuperar pilotes prop de Pinto. El Barça volia jugar com sempre, però durant el primer temps va córrer més que tocar i el resultat van ser pocs xuts i ocasions producte d'errors, com quan Varane va evitar que la pilota entrés quan ja era sobre la línia de gol.

A la segona part, però, el Barça va trobar la pausa i va marejar el Madrid controlant el matx. Messi, aprofitant un error dels blancs, va regalar a Cesc el 0-1 i el partit es va convertir en un festival d'ocasions blaugranes: Pedro, Cesc una altra vegada i Messi van perdonar el segon gol. I quan el Madrid, que havia posat sobre la gespa Modric i Higuaín, ja semblava derrotat, una jugada aïllada va acabar amb l'imponent cop de cap de Varane. Un empat injust, frustrant per a un equip que ja fa temps que no dóna per vàlid ni un empat al camp de l'etern rival. Aquest Barça té fam.