Publicitat
Publicitat

Buscant la Nobel invisible

L’obra de Svetlana Aleksiévitx és marginada pel règim i no triomfa a les llibreries independents

Quan arribes a la llibreria Lohvinau de Minsk et rep una declaració d’intencions: a la façana principal hi ha dibuixada una gran lletra Ў sobre blanc, una lletra que només existeix en un alfabet: el bielorús. “Només el 20% dels llibres publicats a Bielorússia són en bielorús. La major part encara arriben en rus de Rússia”, diu Pavol Kastiukevitx, un dels responsables d’aquesta empresa que edita llibres, a més de vendre’n.

Situada ben a prop de la plaça de la Victòria, en una zona de carrerons més petits, la llibreria va ser fundada l’any 2009 per Ihar Lohvinau amb la intenció de vendre les obres d’escriptors considerats incòmodes per al règim i promocionar la llengua bielorussa, llengua oficial, com el rus, però amb menys pes, ja que el 85% dels habitants de Minsk admeten que utilitzen el rus, a diferència de les zones rurals. Per aquest motiu van estampar una  Ў a la façana.

La Lohvinau és un dels pocs negocis on no et fan ganyotes quan preguntes pels llibres de la flamant Nobel de literatura, Svetlana Aleksiévitx, ja que aquesta editorial s’ha encarregat en els últims anys de traduir llibres de l’escriptora al bielorús, ja que ella escriu en rus, la seva llengua. “No viu gaire lluny d’aquí, en un pis d’estil soviètic amb vistes al riu Svislotx”, comenten a la Lohvinau, on admeten que el premi a Aleksiévitx els ha agafat a tots una mica per sorpresa. El Nobel a l’escriptora sembla invisible a la seva ciutat natal. No apareix destacat.

Aleksiévitx viu en un apartament de dues habitacions i una cuina, de menys de 60 metres quadrats, on ha tornat després d’anys a l’estranger, on va marxar per les seves crítiques al govern d’Aleksandr Lukaixenko, que fa poques setmanes va tornar a guanyar les eleccions. El president bielorús ha permès vendre part dels llibres d’Aleksiévitx, sotmesos a censura durant anys, però encara costa trobar-los. En cap de les llibreries de l’avinguda de la Independència, totes presidides per la imatge de Lukaixenko, han destacat els seus títols. Algunes directament et diuen que no en tenen, d’altres els treuen d’una secció dedicada a llibres d’història. I solen ser llibres editats a Moscou. A Bielorússia la major part d’editorials i llibreries són de propietat estatal i no paguen impostos, a diferència de les independents. “A les llibreries de l’estat reben ordres sobre com organitzar els aparadors, res és casual”, diu l’Aleksandr, un jove que busca llibres a la Lohvinau sobre la situació que es viu a Ucraïna. A l’Aleksandr no li acaba de fer el pes Aleksiévitx, si bé admet que ha llegit obres seves. “Escriu en rus”, diu com si fos dolent. No vol donar el cognom.

La marginalitat del bielorús

A la Lohvinau admeten que els llibres traduïts al bielorús d’Akeksiévitx no s’acaben de vendre del tot bé, ja que molts lectors joves “intenten allunyar-se de l’òrbita de la cultura russa, encara que sigui d’autors crítics amb Putin”, deia Ihar Lohvinau durant una xerrada ara fa uns mesos. Segons l’editor, el 95% dels llibres venuts a Bielorússia són en llengua russa, la major part importats des de Rússia, i el 80% dels títols editats a Bielorússia també són en rus. “Editar llibres és més car, així que la literatura en bielorús pateix”.

A la llibreria admeten que, formalment, el govern permet publicar gairebé sempre els llibres sense una censura directa, però utilitza la burocràcia per posar bastons a les rodes a editorials independents. El 2014 es va decretar una llei que obliga a aconseguir una llicència per cada llibre traduït o publicat. La llei, que allargava els processos, també significava pagar més impostos. La Lohvinau va tirar pel dret i va imprimir —sense demanar el permís— determinats llibres, com ara un resum de notícies de l’any que incloïa una fotografia d’un manifestant amb el cap esberlat, sagnant, als peus d’un policia antidisturbis. La conseqüència va ser una multa de 60.000 euros. Llavors van iniciar una campanya per recollir diners amb ajudes de la gent utilitzant l’etiqueta #SaveLovhinau.

Els llibres de Svetlana Aleksiévitx es poden trobar, però a les llibreries estatals els amaguen i als pocs negocis independents com la Lohvinau molts lectors desconfien d’aquesta autora, ja que parla en primera persona de l’escena cultural russa. Les edicions traduïdes al bielorús no acostumen a arribar als 500 exemplars i la majoria de llibres que es venen són en rus. “És un error, ella és la veu de la consciència d’una generació perduda. Ella ens recorda el passat que no volen que coneguem, ja sigui parlant de Txernòbil o del paper de les dones durant els anys soviètics”, deia al The Guardian Irina Vidanava, experta en història local. “És normal que escrigui en rus, era la llengua comuna dels seus pares i professors d’escola, i la llengua més utilitzada a Minsk”, afegeix. Entre els joves intel·lectuals crítics amb el govern de Lukaixenko, però, no va acabar d’agradar que Aleksiévitx afirmés que el bielorús era una llengua de camperols.

Amagada a les llibreries del seu país, Aleksiévitx no sembla que acabi d’agradar a ningú. Ella no sembla nerviosa. Fa un any va declarar: “Tenir lectors genera vanitat. M’agrada més una conversa”.