Publicitat
Publicitat

Dues maneres diferents de guanyar

La Juve reivindica el seu ADN guanyador abans de la final contra un Barça que treu pit recordant el seu futbol formatiu

En un gest de complicitat, el Juventus va enviar un missatge a tots els aficionats del Barça, utilitzant el català, per explicar com són: “Estimat Barça, aquest és el nostre ADN”, deia el vídeo, amb imatges d’exjugadors i tècnics explicant la seva mentalitat guanyadora. “Amb la Juve he après a guanyar, no sé com va passar... No hi ha cap club que et faci aquest efecte”, diu al vídeo Edgar Davids. “Aquí cal lluitar en tot moment, i quan sembla que tot estigui perdut, seguir creient-hi: la Juve no es rendeix mai”, afirma Omar Sivori, el màxim golejador de tota la Serie A. El Barça, amb elegància, hi va respondre amb un missatge en italià recordant als piemontesos com s’ensenya a La Masia als joves: un vídeo d’un gol d’un equip del futbol base, tocant la pilota. L’esperit formatiu del Barça contra el vídeo ple d’estrelles de la Juve, en què només un dels protagonistes, Boniperti, es va formar a l’equip piemontès. I va arribar-hi amb 16 anys.

La Juve i el Barça són dos clubs que comparteixen la mentalitat guanyadora, però segueixen diferents camins per arribar-hi. L’equip italià sol fitxar els millors jugadors dels rivals i no confia tant en el futbol base com el Barça. Per la seva banda, l’entitat blaugrana ha tingut un rumb més erràtic, amb èpoques molt fosques. La Juve, en canvi, des del 1926 no s’ha estat mai més de vuit anys sense guanyar títols.

Vells coneguts -ja s’han enfrontat en cinc ocasions en eliminatòries amb anada i tornada-, ara es troben per primer cop en una final, i ho fan amb les estadístiques bastant igualades: la Juve ha guanyat dues eliminatòries i el Barça tres. En els últims anys, però, el Barça s’ha convertit en el gran dominador del futbol europeu mentre la Juve anava recuperant de mica en mica el seu lloc a l’Olimp del futbol europeu, després de sobreposar-se de l’ensurt que va significar caure a Segona per una sanció. “Som la gent de la Juve. Sabem competir, sabem patir, sabem guanyar”, diu el president Andrea Agnelli al final del vídeo amb què l’equip piemontès intenta reivindicar la seva gloriosa història per allunyar la por que significa enfrontar-se a Messi, Neymar i Suárez.

DEFENSA

“Quan vaig arribar a la Juve, ningú parlava de guanyar títols. Era estrany. Llavors un dels treballadors m’ho va explicar: no cal dir-ho, ja que tothom dóna per fet que cal guanyar totes les competicions”, recorda Lilian Thuram, que ha voltat aquests últims dies per Guadalupe, la terra dels seus pares. “No ets un davanter, ara ets un defensa”, li deia Giovanni Trapattoni a Pierlugui Casiraghi quan el davanter no ajudava en defensa a inicis dels anys 90. Durant dècades la Juve va ser un dels clubs que va perfeccionar més l’art de la defensa, a diferència del Barça. “Als anys 80 tenien una defensa increïble, gent com Scirea, que sabia defensar sense fer faltes. I altres que sí que en feien, de faltes. Costava molt atacar la Juve, se’ls veia còmodes”, explica Victor Muñoz, autor de l’assistència a Archibald del famós gol contra els piemontesos el 1986. “És una lliga molt competitiva, potser la més competitiva, ja que molts equips prioritzen defensar bé”, afegeix Víctor. “Però aquesta és una Juve una mica diferent, domina altres registres”, deia Thuram a mitjans italians abans de les semifinals. “Però a la Juve, al final, la clau és defensar els resultats -afegia el que també va ser defensa blaugrana-. Al Barça, en canvi, la prioritat és atacar”.

ATAC

“No vull atacar, vull guanyar. Guanyar és el que importa”, va cridar Giovanni Trapattoni davant la televisió fa dècades. “Per guanyar cal jugar bé”, defensava al Barça Pep Guardiola. “Són dues mentalitats oposades. Al Barça els defenses pensen a atacar, l’equip sempre està pensat per fer gols. A la Juve la clau és defensar”, explicava Thuram fa pocs dies. Moreno Torricelli, campió d’Europa amb la Juve i exjugador de l’Espanyol, creu que poques coses demostren tan clarament la diferència entre els dos clubs com el trident ofensiu del Barça. “Aquesta és la millor davantera, gairebé impossible d’aturar”, comenta, ja retirat i entrenant en categories inferiors. “La Juve d’Allegri és més ofensiva que altres, però hi ha una cosa que no canvia gaire: adaptar-se al rival. La Juve, a Itàlia, sol portar el pes del partit contra rivals defensius. I contra clubs com el Barça s’adapta i defensa. Ja ho feia la Juve de Lippi, aquella campiona d’Europa, i ho fa la d’ara. La prioritat és guanyar, no atacar”, explica Torricelli. “El Barça és un estil oposat”, conclou.

MENTALITAT

“Amb Cruyff va canviar la mentalitat del Barça”, deia Pep Guardiola. L’arribada de l’holandès és un dels moments clau de la història del club, que va recuperar la capacitat de guanyar de l’època de Kubala. “Un dels traumes dels aficionats de la Juve va ser baixar a Segona als despatxos, ja que la Juve sempre ha sigut un club guanyador. Sempre”, explica el periodista Paolo Condò. La Juve va baixar als despatxos per un cas de corrupció, però els seus aficionats reivindiquen que els títols de lliga anteriors a aquells fets es van guanyar de manera justa. “Malgrat les diferències, tinc la sensació que tant el Barça com la Juve tenen la mateixa mentalitat guanyadora”, defensava aquests dies a la premsa italiana Gianluca Zambrotta, exjugador dels dos equips. “A la Juve el segon o el tercer lloc no serveixen de res”, explica David Trezeguet. Luis Enrique, per la seva banda, sol recordar que al Barça cada partit s’ha guanyar i cal aspirar a tots els títols. “No sempre ha sigut així”, comenta Víctor Muñoz, que va viure èpoques complicades. “Quan es va eliminar la Juve el 1986, la sensació era que s’havia fet un pas endavant, ja que la Juve era un gegant. I el Barça encara no tenia cap Champions”, explica. Ara ha canviat.

PLANTER

“El Barça és el millor club del món. Cal cuidar el planter, és la clau de tot plegat. Els jugadors de la casa i voler jugar bé”, va reivindicar Xavi Hernández en la roda de premsa del seu comiat. En les últimes dècades el futbol base blaugrana ha fet un pas endavant i s’ha convertit en un model de gestió modèlic que ha permès guanyar títols amb molts jugadors formats al costat del Camp Nou. A la Juve, en canvi, només un jugador titular s’ha format al club, Marchisio. “La Juve, com el Bayern a Alemanya, sol comprar els millors jugadors dels rivals. Pocs herois de la Juve s’han format a la casa. Ni Del Piero, ni Zoff, ni Zidane”, comenta Paolo Condò, de La Gazzetta dello Sport. “Són un model diferent”, afegeix. Últimament la Juve intenta potenciar el futbol base i ha aconseguit millorar la manera de treballar. Ara, la base de la Vecchia Signora encara són jugadors fitxats d’altres clubs, amb un rol del planter totalment oposat al del Barça. “S’ha demostrat que la filosofia de La Masia és vàlida. Que podem guanyar títols jugant bé, a l’atac, amb la pilota als peus”, deia Xavi el 2011, quan ell, Messi i Iniesta van ser els finalistes de la Pilota d’Or. A Berlín, el Barça sortirà amb cinc jugadors de La Masia de titulars. El Juventus, segurament, només jugarà amb un home de la casa.

HISTÒRIA

El Barça i el Juventus es van enfrontar per primera vegada la temporada 1951/52, en partit de semifinals de la Copa Llatina. En aquella ocasió els blaugranes van superar clarament els italians per 4-2 i es van classificar per a la final, que posteriorment guanyarien contra el Niça al Parc dels Prínceps de París. Uns anys després, en partit de setzens de final de la Copa de Fires la temporada 1970/71, els italians es van imposar per 2-1 a casa i per 1-2 al Camp Nou. Als quarts de final de la temporada 1985/86 el Barça va guanyar per 1-0 al Camp Nou gràcies a un gol de Julio Alberto. A la tornada un gol d’Archibald va permetre empatar el partit (1-1) i va classificar els homes de Terry Venables. La temporada 1990/91 el Barça i el Juventus s’enfrontaven per quarta vegada, a les semifinals de la Recopa. Els homes de Cruyff van guanyar a l’anada per 3-1, i es van classificar malgrat perdre el partit de tornada per 1-0. L’últim enfrontament va ser a la Champions 2002/03. Després de l’empat a Torí (1-1), un gol de Zalayeta a la pròrroga va classificar els homes de Marcello Lippi (1-2).

ESTRUCTURA

El Barça treu pit gràcies al poder dels socis, que poden escollir els presidents. La Juve, en canvi, té una gran base social, però al final tot depèn de la familia Agnelli, la mateixa família fundadora de la FIAT. “És clau que un Agnelli estigui a sobre del club, que el cuidi”, diu l’exjugador Alessio Tacchinardi. Després d’uns anys en què els problemes de la família -la mort de Giovannino Agnelli i les lluites de poder- van passar factura, Andrea Agnelli és el quart membre de la família a presidir el club, després del seu avi Edoardo, el seu tiet Gianni i el seu pare Umberto. “Entre l’Andrea i el seu cosí, John Elkann, president de la FIAT, han modernitzat la Juve, sense renunciar a la tradició. Especialment sota Gianni Agnelli, guanyar va ser una obsessió. Els Agnelli són una nissaga que volen manar. I per tant, volen guanyar”, explica el periodista Paolo Condò. El Barça passa per eleccions, per votacions i mocions de censura, fet que no sempre s’entén a la Juve. “És bastant diferent, m’ha sorprès”, va dir Gianlucca Zambrotta el 2006, quan va arribar al Barça des de Torí. “La Juve és com una empresa que vol menjar-se el món”, va dir en el seu moment Gianni Agnelli. Una família té un gran poder. Al Barça les directives treballen diferent.