Publicitat
Publicitat

FUTBOL

Dues maneres de sortir derrotat de Maracanã

Com ha passat aquest 2013, quatre catalans hi van perdre el 1950

Estanislau Basora recordava perfectament com era jugar a Maracanã. "El primer cop va ser contra Xile, al Mundial del 1950. L'estadi estava mig buit però impressionava per la mida. Ara, era tan gran que hi havia cert silenci". La selecció espanyola va jugar per primer cop al famós estadi de Rio de Janeiro el 29 de juny del 1950, davant unes 20.000 persones. Va derrotar Xile per 2-0 amb quatre catalans a l'equip: els germans Josep i Marià Gonzalvo, Estanislau Basora i Antoni Ramallets. "Jo vaig fer un gol, i Zarra l'altre, però el protagonista va ser l'Antònio", explicava Basora en referència a Ramallets.

Maracanã és una paraula destacada en negreta al diccionari futbolístic universal. La sonoritat del nom ha ajudat a fer créixer la fama de l'estadi que en el seu moment va ser el més gran del món, del temple del futbol brasiler. A Belgrad, el principal estadi es coneix com a petit Maracanã , i Ramallets va ser tota la vida el gat de Maracanã , ja que aquell dia de juny del 1950 va brillar contra els xilens. "Matías Prats, que feia el partit per la ràdio, va dir que semblava un gat amb ales, i el nom es va quedar", recorda el porter català. Ramallets havia jugat pocs partits amb el Barça i només la lesió de Velasco li va obrir les portes. Així, amb menys de 20 partits a Primera, es va trobar jugant a Maracanã: "El porter titular, Eizaguirre, tenia problemes amb la directiva del València i havia jugat poc. No estava fi i el dia del debut no va jugar amb gaire seguretat. El segon porter, Acuña, estava passat de pes. Així que van dir que jugaria jo". I Ramallets va enamorar els brasilers.

63 anys després d'aquell partit, un altre grup de catalans van tornar-hi, també amb la samarreta d'Espanya, per golejar Tahití en un partit gairebé festiu. "Ens ha fet molta il·lusió jugar en un estadi tan famós", admetia Cesc. Però Maracanã té dues cares. L'una, si juga el Brasil, i l'altra, si no juga la selecció canarinha . "El segon partit a Maracanã va ser contra Anglaterra, que havia perdut contra els Estats Units. Era una final", recorda Antoni Ramallets. Més de 100.000 brasilers van ser a les graderies, però de nou amb un ambient festiu. Va ser el partit del famós gol de Zarra que va eliminar els anglesos. Un èxit d'aquella generació de jugadors, la generació que fins al 2010 més a prop havia estat de guanyar un Mundial. Abans dels Xavi, Busquets, Valdés, Piqué i companyia, aquesta va ser la gran fornada del futbol català. La generació del Barça de les Cinc Copes, part fonamental en aquella Espanya que va arribar al grup final de quatre equips en què es decidia el campió del món, el grup en què es va jugar el famós maracanazo , quan l'Uruguai va derrotar el Brasil per 1-2. Abans, però, el Brasil havia golejat per 6-1 la selecció espanyola, en el partit en què es va trencar el somni d'aquells quatre catalans titulars. "No hi va haver partit. Van fer el que van voler i nosaltres no vèiem la pilota. A diferència dels altres partits, Maracanã feia por. 200.000 persones cantant, tirant petards... No estàvem acostumats al seu ritme i a aquest ambient", recordava fa anys Basora.

Curiosament, altre cop quatre catalans van ser titulars en la final de la Copa Confederacions, altre cop a Maracanã i altre cop amb un triomf contundent dels brasilers, gràcies en part a un ambient increïble des de l'inici, amb el públic cantant l'himne a cappella . 63 anys després, una gran generació de catalans han tornat a topar amb Maracanã, un estadi tan mitificat com temut. Un estadi convertit en un mur que pocs superen, com sí que va fer l'Uruguai el 1950.