Publicitat
Publicitat

Jémez, el fill d’un cantant de flamenc que enamora atacant

El tècnic del Rayo admet que és un admirador del cruyffisme

Paco Jémez va rebre la proposta de fer una xerrada a la presó d’Aranjuez. Durant més de dues hores, va parlar de futbol amb els presos, els va explicar com treballa, com motiva el grup. Com si fos Johnny Cash fent un concert a la presó de Folsom, va veure com els ulls dels presos s’il·luminaven. Va trobar les paraules, va encertar amb les bromes, va dir paraulotes. I al final, un cop va ser ovacionat, va tenir l’ocurrència de preguntar si entre els presos hi havia aficionats de l’equip que entrena, el Rayo. La meitat dels presents eren de Vallecas.

Jémez veu cervesa amb naturalitat. Es deixa abraçar per la gent i té un humor àcid, ràpid. L’entrenador del Rayo és un cas curiós. Va néixer a Las Palmas de Gran Canaria, ja que el seu pare, un cantaor de flamenc, va trobar feina a les Canàries. El pare, Lucas de Écija, tenia talent, però va passar-se la vida tocant per a andalusos rics que li marcaven l’agenda. No va poder ser sempre al costat dels seus fills, però els va inculcar l’amor per l’art, per la música i per ser un apassionat de la seva feina. Jémez, però, va resultar que era més bo amb els peus que amb els dits. Malgrat que va voler estudiar i va arribar a apuntar-se a la universitat, el futbol el va allunyar de les aules.

Un defensa dur

Jémez es considera cordovès, de la terra on es va criar. Però ha acabat molt identificat amb Vallecas i el Rayo, el club on va jugar quan el va fitxar Camacho. Com a futbolista, era més sacrificat que no pas elegant. “No era bo, però hi posava ous”, admet l’exjugador de clubs com el Múrcia, el Còrdova, el Rayo, el Saragossa i el Deportivo. Era defensa i es passava els partits intentant aturar els rivals. “I mirant com jugaven els bons”, bromeja. Jémez, identificat amb un futbol agressiu quan vestia de curt, s’ha convertit en el gran defensor del futbol de toc ofensiu com a tècnic. Amb Guardiola, un dels responsables que també li agradi el golf, hi té molt en comú. El seu Rayo, de fet, s’ha convertit en un dels deu equips amb la mitjana més alta de possessió de pilota, malgrat que té una de les plantilles més econòmiques. El Rayo és un club capaç de perdre per golejada o de permetre a Alberto Bueno fer quatre gols en 20 minuts, com va fer contra el Llevant. “Pots defensar de moltes maneres. Pots jugar de moltes maneres. I pots posar excuses. Que si no tens diners, que si el camp és petit, que si el rival és millor... Jo, d’excuses, n’estic tip. Si no ho intentes, no saps si pots”, diu el tècnic, que admet que gairebé cada entrenament és diferent de l’anterior.

Jémez s’ha convertit en un tècnic diferent, capaç de fer dos canvis abans del descans, de portar els familiars al vestidor abans de l’últim partit de la temporada per motivar l’equip o, naturalment, de no oblidar el paper del futbol dins de la societat. Jémez sol dinar als bars de Vallecas. Parla amb la gent. “Podem ajudar, collons. El Rayo és pobre, però els futbolistes podem ajudar. Encara hauríem de fer més coses”, reconeix. Per això el Rayo Vallecano va voler ajudar la Carmen, la dona de 85 anys que va perdre el seu pis. “I vas veure què va fer, ella? Dels diners que li vam donar, va voler utilitzar-ne una part per pagar el tractament del Wilfred. Hi ha gent preciosa, que té poc i dóna molt”, diu en referència a la decisió de la Carmen de pagar part del tractament contra el càncer de Wilfred, el porter camerunès del Rayo dels anys 90. Wilfred, però, va perdre la batalla. “Va ser un cop molt dur. La gent del futbol patim la realitat més del que sembla. No tots viuen amb el luxe de moltes estrelles”, diu Jémez recordant Wilfred, amb qui va compartir vestidor quan era jugador del club del barri de Vallecas.

El seu Rayo arriba al Camp Nou. I Jémez no amaga que atacarà. Com no ho hauria de fer a la casa de Johan Cruyff? “Tot comença amb ell, tot”, diu Jémez, aquest defensa que va compartir concentracions de la selecció amb Guardiola. Aquí, un migcampista elegant de Santpedor amant de Martí i Pol i un defensa cordovès dur amb duende van descobrir que compartien un idioma: el futbol estètic i valent.