Publicitat
Publicitat

L'Ajax recorda al Barça com solia ser ell abans

L'equip fa un primer temps horrible i no pot amb un rival amb 10 homes

La ciutat on van néixer molts dels homes que han estat claus per fer del Barça un club gran va ser l'escenari, irònicament, de la primera derrota del Barça de Martino. Una derrota que no fa mal per les seves conseqüències dins de la Champions, però que fereix l'orgull de l'equip i taca la samarreta de l'equip. El primer temps del Barça a l'Amsterdam Arena va evidenciar que aquest equip normalment guanya per inèrcia, però és a anys llums de poder ser considerat el millor del món. Un Ajax ple de joves anònims fora de la lliga holandesa va escombrar de la gespa el Barça. I després es va saber defensar.

Durant 40 minuts, el Barça va jugar contra un rival que s'havia quedat amb un home menys per una errada pròpia. I ni així va trobar el camí de l'empat un equip que s'ha quedat sense el porter que amagava molts cops les vergonyes d'un equip massa poc intens. Valdés havia posposat la primera derrota amb grans aturades, però Pinto no va ser el culpable de res a Amsterdam. Encara sort que va evitar algun gol més durant un primer temps en què l'Ajax va recordar com solia ser l'equip blaugrana abans: intens, passional, valent, ofensiu.

L'equip de De Boer va arraconar el Barça per una senzilla qüestió d'intensitat. Els dos equips van intentar començar el partit pressionant el rival a dalt, però l'Ajax hi va posar més ganes, i va convertir cada pilota dividida en una qüestió d'honor. Guanyant cada centímetre com si fos un joc d'estira-i-arronsa, el campió holandès va anar apoderant-se del terreny de joc d'un Barça que per moments va ser esborrat de la gespa sense pietat. L'Ajax, fidel al romanticisme que implica jugar sempre igual encara que les teves estrelles siguin un grapat de joves que no són titulars a les seves seleccions, va mossegar els turmells de Cesc quan el jugador, fent de fals nou , jugava d'esquena. Va fer patir Puyol, Piqué i Mascherano pressionant-los sense fi. Va aïllar Xavi i va donar feina a un Pinto que va fer el que havia de fer, però que no té la capacitat de guanyar partits que té Valdés.

L'Ajax va recordar al Barça que ha perdut la grandesa. Els defenses van patir perquè l'equip va atacar malament. Els migcampistes van patir perquè la defensa va estar lenta. Va ser un naufragi col·lectiu en què només se salvava Neymar. L'Ajax va ser un equip que podia perdre la pilota o arribar tard en defensa, però emocionava per la passió i per la capacitat de voler agradar. L'equip de De Boer va convertir els primers minuts en un monòleg, que va acabar amb el merescut gol del menut Serero, un sud-africà format a l'acadèmia de l'Ajax de Ciutat del Cap.

Sense Busquets es pateix

Sense Valdés i Messi, l'equip jugava amb foc i Amsterdam va ser el pitjor escenari per sortir menys motivat que el rival. Martino va donar descans a Sergio Busquets, un dels que sempre juguen intensament, i l'equip va notar que faltava tant o més que com faltaven l'argentí o el porter. Els que com Neymar intentaven lluitar feien guerres en solitari contra un rival col·lectivament unit. A Pedro ni se'l va veure. A Cesc, poc.

Al descans la ferida del Barça era realment preocupant, ja que Hoesen havia fet el segon aprofitant que Piqué i Puyol havien estat lents després d'un rebuig de Pinto. Jugada nascuda després d'una pèrdua de pilota de Mascherano. El primer temps va ser un martiri, un petit purgatori en què la samarreta blanca i vermella de l'Ajax recordava al Barça que, si presumeixes d'estil, cal portar-lo a la pràctica amb fe cega, no només amb paraules.

Incapaç de trobar solucions a casa, el Barça va aprofitar un regal de l'Ajax en els primers segons de la segona part per canviar el partit. De manera incomprensible, Van Rhijn va enviar la pilota a terra de ningú, i va deixar Neymar amb una opció d'encarar sol el porter Cillessen. Veltman va arribar com va poder, i va fer un penal clar que va acabar amb la vermella al defensa holandès. Xavi no va fallar el penal i, amb un home més, els homes de Martino van recuperar la dignitat, ocupant per fi amb continuïtat el terreny de joc d'un Ajax ferit de mort. Neymar, que ja havia forçat el penal, va esdevenir un corcó, desaprofitant dues ocasions clares per empatar i rebent un munt de trompades d'un rival que el va convertir en el centre de les seves ires, bàsicament perquè tenien clar que era el principal perill del Barça.

Domini estèril

De Boer, però, va saber tancar amb pany i forrellat la seva defensa amb un canvi defensiu i el partit es va convertir en un exercici d'impotència d'un Barça que tenia la pilota i no sabia gaire bé què fer-ne. Condemnat a viure de la connexió entre Iniesta i Neymar, el Barça va passar a ser fàcil de predir i Martino no va tenir més remei que apostar pels joves per intentar convertir la superioritat numèrica en el gol de l'empat. Patric va ocupar el lloc d'un Puyol molt exigit físicament fent de lateral, Sergi Roberto va intentar posar criteri i Adama va jugar per segon cop consecutiu.

Martino va acabar posant Song de central, deixant Piqué de davanter centre. Un intent desesperat per intentar arreglar els plats trencats. Però era un Barça previsible, desesperantment estèril. L'Ajax va mantenir la grandesa en cada ajuda defensiva, en cada cobertura, en cada ajuda. La bipolaritat del guió, amb un primer temps de clar color local i un segon d'impotència blaugrana, va acabar de fer més mal. El Barça només va fer un gol a un rival coix de penal, posant punt final a una ratxa de victòries marcada des de l'inici per la sensació de jugar amb efectivitat i poca passió. I el futbol sense passió no té grandesa.