Publicitat
Publicitat

HISTÒRIA DELS JOCS

L'aprenent de fuster que va salvar uns Jocs Olímpics

"Sóc un noi xinès de 17 anys. Abans dels Jocs creia que serien un desastre, però ara crec que han sigut els millors gràcies a la simpatia de la gent de Melbourne"

Els organitzadors dels Jocs Olímpics de Melbourne, el 1956, no estaven del tot satisfets quan faltaven dos dies per al final de la cita. El partit de waterpolo entre Hongria i la Unió Soviètica havia acabat amb sang a la piscina i incidents a la graderia. El duel s’havia jugat menys de dos mesos després de la Revolució Hongaresa, quan els tancs soviètics havien esclafat la revolta. El jugador hongarès Ervin Zádor va sortir de la piscina sagnant després d’un cop de puny de Valentin Prokopov. Mr. Hughes, el cap del comitè organitzador, va arribar a dir que a la cerimònia de clausura seria millor no fer desfilar els atletes per evitar baralles.

Va ser llavors quan va arribar aquella carta anònima. “Sóc un noi xinès de 17 anys. Abans dels Jocs creia que serien un desastre, però ara crec que han sigut els millors gràcies a la simpatia de la gent de Melbourne. Mr. Hughes, vostè ha dit que seria millor no fer una desfilada a la clausura, però és possible. La meva idea és que desfili una sola nació. Guerra, política i nacionalitats han de ser oblidades i fer que tots els atletes desfilin plegats, barrejats”. La idea va agradar i aquell 1956, per primer cop, els atletes de tots els estats van acomiadar-se dels Jocs plegats. Una tradició que encara dura i que el 1992, a Barcelona, va fer un pas més en convertir-se, directament, en una festa a ritme de rumba.

Però qui era l’autor de la carta? Era John Ian Wing, un aprenent de fuster. La idea va sorgir des del restaurant xinès del seu pare, el Kwong Tung Café, on veia la gentada sortir cada nit feliç del Teatre Palace de Melbourne. El John, però, va escriure la carta de manera anònima, bàsicament perquè li feia vergonya explicar-ho als seus pares. Ara, un cop la idea va fer fortuna, va escriure una carta anunciant que era ell, l’ideòleg. La cal·ligrafia va demostrar que no mentia. El John va fer de fuster, es va casar amb una anglesa i va marxar a viure al Regne Unit, on encara viu, ara divorciat i jubilat. La seva passió són els ordinadors i l’esport. Ell, de fet, va convertir uns Jocs marcats per la Guerra Freda en els “Jocs de l’amistat”, com han sigut recordats.