18/08/2016

“No m’imaginava que podria sentir-me humiliat en un podi”

2 min
Kozakiewicz fent la famosa botifarra als aficionats soviètics durant els Jocs del 1980.

BarcelonaLa imatge del saltador de perxa francès Renaud Lavillenie plorant al podi va donar la volta al món. El francès, campió el 2012 a Londres i propietari del rècord del món des de l’any 2014, va ser escridassat quan lluitava per l’or amb l’amfitrió Thiago Braz da Silva, que finalment va fer-se’l seu. Lavillenie va demanar al públic silenci, sense sort. I un cop ja havia acabat el concurs, i havia aconseguit la plata, va perdre els papers: “No s’ha vist mai una cosa així des de Jesse Owens l’any 1936. És fastigós tenir aquest públic de merda en uns Jocs”, va dir. Més enllà dels debats històrics -Owens, atleta nord-americà negre, no va ser xiulat a Berlín aquell 1936-, Lavillenie va demanar disculpes ràpidament. “M’he equivocat amb aquesta comparació, demano disculpes, estava nerviós”. Però alguns brasilers no en van tenir prou i l’endemà, a la cerimònia de recollida de medalles, Lavillenie va ser xiulat de nou malgrat que Thiago Braz va demanar que fos aplaudit. Al podi, mentre sonava l’himne brasiler, el francès va plorar, trencat. “No m’imaginava que podria sentir-me humiliat en un podi”, va explicar, i va agrair el suport del seu rival. “Gràcies, Thiago, el teu suport és molt important”, va piular. “És un comportament inacceptable als Jocs”, va defensar el president del Comitè Olímpic Internacional, Thomas Bach. En el passat, però, s’han produït altres casos similars.

El cas més similar va ser el 1980, també al salt de perxa. Els Jocs de Moscou van arribar marcats pel boicot de molts estats membres de l’OTAN. Les potències del Pacte de Varsòvia van dominar la competició, però els espectadors soviètics van xiular el saltador de perxa polonès Wladyslaw Kozakiewicz, per animar el local Volkov. Kozakiewicz, que llavors tenia el rècord del món, no va fallar i un cop va aconseguir l’or va fer una botifarra als espectadors. La premsa soviètica i polonesa va amagar les imatges, però en directe, per televisió, s’havia vist. Els locutors van parlar d’una “punxada muscular”. Però Kozakiewicz va fugar-se a la República Federal d’Alemanya poc després: “Sí, era una dedicatòria als russos”, va dir.

Diferències entre esports

“No m’esperava aquests crits en l’atletisme. En altres esports puc entendre-ho”, va dir Serguei Bubka, l’excampió de salt de perxa, sobre els crits a Lavillenie. “El públic d’uns Jocs és diferent, cal estar llest”, reflexionava el campió del torneig de tenis, Andy Murray, xiulat per aficionats argentins durant la final contra Del Potro. De fet, algunes finals de tenis olímpiques han vist comportament similars, com aquella del 1992, a Barcelona, entre el català Jordi Arrese i el suís Marc Rosset. “El públic d’uns Jocs, quan juga un jugador local, és diferent. Cal estar concentrat, però no m’agrada”, va dir Rosset. Jordi Sans, de l’equip de waterpolo espanyol del 1992, explica que “en molts esports el comportament de l’afició és diferent”. “La final de Barcelona tenia un ambient magnífic i els atacs italians van ser xiulats”, admet, recordant la final de Barcelona. “L’olimpisme hauria de ser respecte, però molts cops les aficions semblen graderies de futbol”, es va queixar l’alemanya Britta Büthe, jugadora de voleibol platja, després de ser xiulada durant un partit de vuitens de final contra dues brasileres.

stats