06/06/2015

Tenyir el cor d’Europa de blaugrana

5 min

Enviat Especial a BerlínSis anys després d’aquell vol sense motor de Leo Messi a Roma contra el Manchester United, el Barça disposa d’una nova oportunitat per tancar la temporada perfecta, amb un triplet. De Roma a Berlín, de Guardiola a Luis Enrique. De Laporta a Bartomeu. Només jugadors com Messi segueixen decidint finals com si el temps no els passés factura. Però sí, el temps no perdona i Xavi Hernández s’acomiadarà del barcelonisme amb la gran oportunitat d’aixecar la copa més desitjada, en un gir de guió just amb el migcampista vallesà, que fa mesos semblava destinat a marxar per la porta del darrere. Ara és a un sol pas d’aixecar les copes del segon triplet blaugrana. Fins ara cap club ha guanyat dos triplets. Però aquest Barça s’ha aficionat a reescriure la història.

L’estadi olímpic de Berlín, tan fred, tan imponent, acull per primer cop una final de la Lliga de Campions (20.45 h), una final inèdita entre dos equips que poden tancar la temporada amb triplet, ja que els piemontesos també han fet bé la feina i ja han guanyat lliga i Copa. Es tracta d’un estadi històric, on va volar Jesse Owens per escriure noves pàgines d’història. La Juve, que torna 12 anys després a una gran final europea, hi arriba amb el cap baix però la mirada freda, feliç de no ser el favorit, patint per les baixes en defensa i preguntant-se quin és el secret per aturar Messi, Neymar i Suárez quan tenen un bon dia. L’equip bianconero s’interposa com a últim obstacle per a un Barça que ha passat del caos institucional del gener a il·lusionar-se amb un equip capaç de trencar totes les estadístiques. “Esclar que podem guanyar, som la Juve!”, bromejava Ciro Ferrara, exjugador de la Juve i ara membre del cos tècnic, mentre es feia selfies amb aficionats arribats de mig Europa. Bèlgica, Alemanya, Londres, París. I de mig Itàlia. Els aficionats de la Juve ja es deixaven sentir ahir i eren majoria a la zona d’Alexanderplatz, on s’ha instal·lat la zona de fans italiana.

Des d’Alexanderplatz -des de fa dècades zona pecadora de la ciutat- fins a l’estadi olímpic, a l’oest de la ciutat, el futbol ha canviat el color de Berlín. “Venim més de 500 polonesos”, deia l’Ingrid, membre de la Penya Blaugrana Polonesa, una de les penyes que més viatgen per Europa seguint el Barça. “Som de Kíev, i vam comprar entrades per animar el Barça”, explicava el Serhei. Els catalans, de mica en mica, també es feien notar, malgrat que molts han passat la nit a la carretera amb un somriure a la cara.

Messi, en canvi, arribava seriós a Berlín, conscient que podria convertir-se en el primer futbolista a marcar en tres finals de la Lliga de Campions. L’argentí va viatjar i es va entrenar bastant concentrat, somrient només en veure el seu fill corrent pels passadissos de l’avió i jugant amb els fills de Luis Suárez. Neymar i Piqué, en canvi, van sortir a la roda de premsa prèvia fent bromes entre ells. El defensa, de fet, va dedicar-se a fer fotografies de la sala de premsa, mentre Neymar admetia que el d’avui és el partit més important de la seva carrera. En preguntar-li pel secret de l’èxit de la davantera blaugrana, el brasiler va parlar de l’amistat fora del terreny de joc. Complicitat dins i fora del terreny de joc d’un equip que va ser rebut per 500 aficionats al seu hotel, just al costat de la cèntrica Potsdamer Platz. Un hotel al centre de Berlín, una ciutat al centre d’Europa i un equip de futbol al centre de les mirades.

Un segle blaugrana

El Barça sap que en cas de guanyar confirmarà que aquest segle XXI li pertany. “No puc amagar que fa mesos no m’imaginava que acabaríem així”, deien dos directius entre bromes camí de la capital alemanya. Josep Maria Bartomeu, amb una rialla d’orella a orella, els feia broma titllant-los de pessimistes. Bartomeu lidera una expedició amb tota la directiva, incloent-hi directius que feia setmanes que estaven amagats, com Ramón Cierco -afectat pel cas de la Banca Andorra-, i Toni Freixa, que d’aquí pocs dies passarà a ser opositor de Bartomeu. La directiva va ser al sopar de gala de la UEFA al vell aeroport Tempelhof, convertit en el nou espai de moda de la capital. De fet, el Barça ha reservat un espai en aquest vell i immens aeroport per celebrar el títol si els jugadors no fallen. I ahir els treballadors del club es van fer un fart de parlar amb l’Ajuntament de Barcelona per confirmar els detalls de la rua de celebració, malgrat que demanaven, amb prudència, que no se’n parlés. Com si portés mala sort fer-ho. De fet, els directius es preguntaven entre ells si el Barça guanyaria, com si fos un exercici contra els nervis. “Contra la Juve caldrà patir”, deia un rialler Dídac Lee, acompanyat, com bona part dels directius, pels seus familiars.

Errades de la UEFA

Les últimes hores s’han viscut de manera frenètica a dins del club. I també a Berlín, on uns treballadors s’encarregaven de retirar un plafó amb la imatge del gol de Zinedine Zidane amb el Reial Madrid a la final del 2002 de la Fan Zone destinada als aficionats del Barça, al costat del zoo. Algú no s’havia adonat que posar la imatge d’un gol del Madrid a la zona dels aficionats del Barça no era la millor idea, i va caldre fer la feina a última hora. En aquest espai ja s’hi deixaven veure els primers dels 5.000 aficionats blaugranes que van arribar ahir. S’espera que 15.000 més ho facin avui, per aplegar-se a la Breitscheidplatz, al costat de l’església del Kaiser Wilhelm, a la Fan Zone del Barça.

A l’altra banda del Tiergarten, un grup de velles glòries jugaven un partidet davant de milers de curiosos sense la presència de Figo, després de la petició del Barça de no incloure el portuguès com a representant blaugrana. La UEFA s’ha encarregat de posar paranys just abans de la final, com si fossin jocs per fer passar el temps més ràpid: desenes de periodistes van arribar tard a la roda de premsa de la Juve perquè van haver de fer cua al costat dels cuiners per recollir la seva acreditació. Els cuiners també van fer tard.

El cor de Berlín -una ciutat tan relaxada quan surt el sol- batega amb neguit a mesura que s’acosta la final de la Champions. Per primer cop la ciutat viu una final de la competició i desenes de persones ja feien voltes pels voltants de l’estadi intentant comprar entrades a la revenda. De mica en mica es barrejaven amb els aficionats dels dos equips en un estadi olímpic que porta bons records als italians, ja que aquí van guanyar el Mundial del 2006 amb Buffon, Pirlo i Barzagli a l’equip.

Un estadi històric per a una final “històrica”, segons Hristo Stòitxkov, un membre d’aquest petit exèrcit de jugadors retirats que aterren a les finals per fer de comentaristes. “Guanya el Barça segur, ningú els pot aturar”, deia traient pit, com sol fer el búlgar, tot veient l’entrenament del Barça. Des de la graderia, buida, se sentien les rialles i els tocs de pilota dels jugadors blaugranes, rodejats d’un estadi històric, i d’una ciutat on la història impregna cada racó. Iniesta, recuperat, també reia. I els periodistes italians serraven els dents.

Quan va caure la nit, la Porta de Brandenburg es va il·luminar, amb milers d’aficionats al voltant, a punt per convertir la nit en la prèvia d’un partit que, encara que sigui a peu de pàgina, passarà a formar part del llibre d’història de Berlín. En el llibre d’or del barcelonisme, en canvi, pot ser una de les pàgines més recordades. La pàgina del triplet en el comiat de Xavi.

stats