Publicitat
Publicitat

ANÀLISI

Una Vecchia Signora amb lífting

El Juventus, 12 anys després, torna a una final de la Champions convertit en un club nou

Abans del partit de quarts de final de la Lliga de Campions entre la Juve i el Mònaco, un bus ple d’aficionats calabresos va aparcar davant l’estadi de la Juve. Havien sortit de Vibo Valentia a les 6 del matí i després de 13 hores a la carretera, amb una aturada per dinar en una àrea de servei, baixaven del bus amb un somriure. Un senyor gran, meravellat, es barallava amb el seu telèfon intentant fer fotos del nou estadi de la Juve, inaugurat el 2011 just on s’aixecava el vell Delle Alpi. “Això és casa meva. I és el primer cop que hi vinc”, va dir-me amb un somriure .

El Juventus, 12 anys després, torna a una final de la Champions convertit en un club nou. “Aquest estadi significa la nova vida de la Juve, i ara volen fer un camp per al juvenil al costat, un hotel i un centre comercial”, m’explicava el veterà periodista Paolo Condò aquell dia. La Juve, el club amb més aficionats i més títols de lliga, va caure al pou de la Segona Divisió el 2006, quan, pel cas Calciopoli, va patir un descens administratiu per haver imposat arbitratges, haver condicionat l’actuació dels col·legiats i haver pressionat rivals, segons la investigació, que situava al centre de la trama Luciano Moggi, director general del club piemontès. Jugadors com Gigi Buffon, el porter, es van quedar al club malgrat que van passar, en només sis setmanes, de jugar la final d’un Mundial a debutar a la Segona Divisió al camp del Rímini.

Aquell descens va acabar amb la vella Juve, tan estimada i tan odiada, i va donar pas a un nova generació de directius que han modernitzat el club. I la joia de la corona és el nou estadi, el primer propietat d’un club a Itàlia, on els estadis solen ser municipals. Un estadi modern que ha generat una nova cultura de club, més moderna, per a una Juve amb fama de club gairebé aristocràtic, una entitat relacionada des dels anys 20 amb la família Agnelli, propietària de Fiat.

La Juve no s’assembla gens a aquell equip que el 2003 va eliminar el Barça de la Champions amb el gol de Zalayeta. El Barça, eliminat, va tancar un cicle fosc per donar pas a la generació de Laporta, Rijkaard i Ronaldinho mesos després. La Juve en canvi, tancava una època per iniciar la pitjor, la del descens. Uns anys que han permès refer el club i modernitzar-lo gràcies a personatges com John Elkann, president de Fiat, un empresari de 39 anys mig, italià, mig nord-americà, o el seu cosí Andrea Agnelli, president de la Juve amb 40 anys.

Ells han imposat un model d’empresa inspirat en clubs estrangers, en què no es perden diners i tampoc es perd el cap per fitxar estrelles. El director general Beppe Marotta lidera un club ben organitzat en què el català Javier Ribalta controla la xarxa d’observadors que fitxen cracs a bon preu, com Pogba. Morata, amb 12 milions, és el fitxatge més car d’una entitat que ara gaudeix amb un estil, sobre la gespa, molt més ofensiu del que solia tenir la Vecchia Signora. Una senyora amb lífting, més moderna i atractiva, que torna a ballar amb els grans d’Europa.

PUBLICITAT
PUBLICITAT