El llarg camí per deixar de ser dones boges i ser campiones

BarcelonaMARTA CANTÓN

Marta Cantón (Barcelona, 1965) va ser la primera espanyola capaç de guanyar un diploma olímpic. Ho va fer el 1984 a Los Angeles, en quedar sisena en el seu exercici de gimnàstica rítmica. Campiona d’Espanya en dues ocasions (1982 i 1984), va tornar de Los Angeles amb un diploma i també amb el matrimoni que acabaria canviant la seva vida, ja que va conèixer l’atleta Colomán Trabado, amb qui es casaria a Ponferrada el 1985, quan es va retirar. Cantón havia començat a fer gimnàstica a l’escola, a Barcelona, i a l’Institut Maragall. El seu talent va obrir-li les portes de l’INEF. El 1980 va marxar a Madrid per entrenar amb la selecció espanyola, on Emilia Boneva va crear un equip que obtindria bons resultats els següents anys.

ANDREA FUENTES

Andrea Fuentes (Valls, 1983) és l’esportista estatal amb més medalles olímpiques, quatre, tantes com Arantxa Sánchez Vicario. Però ella té tres plates, i la tenista, dues. Fuentes ha viscut des de dins l’època daurada de la natació sincronitzada catalana, entrenada per Anna Tarrés i acompanyada per noms com Gemma Mengual i Ona Carbonell. Però ningú ha guanyat tant com ella, amb 36 medalles en grans competicions. Als Jocs del 2004 va quedar en quart lloc de la modalitat per equips. Però el 2008, a la prova de duet amb Gemma Mengual, i per equips, es va penjar dues medalles de plata. Als Jocs del 2012 va arribar a una plata en duets amb Ona Carbonell i un bronze per equips. Ara s’ha retirat i viu a Mallorca.

CARMEN VALERO

Carmen Valero (Castellseràs, Terol, 1955) va ser una pionera en l’atletisme femení espanyol de mig fons. Nascuda a Terol, als set anys va arribar a Catalunya, on es va convertir en un dels grans noms de la història de la JAS, la Joventut Atlètica de Sabadell. Capaç de revalidar el títol de campiona estatal de cros sis anys, el 1976 va guanyar el primer dels dos títols mundials de cros, en imposar-se a la favorita, Tatiana Kazankina. Valero arribava en un moment immillorable als Jocs de Mont-real, però no va poder arribar a la final dels 800 i els 1.500 metres, una espina que li quedaria clavada. El 1977 a Düsseldorf va revalidar el títol mundial de cros. Però després la seva carrera va notar els efectes de la maternitat i de les lesions.

ROSA TORRAS

Rosa Torras (Barcelona, 1895-1986) era filla de Cèsar August Torras i Ferrer, president del Centre Excursionista de Catalunya. Torras va jugar al Reial Club de Tennis Barcelona del 1917 al 1933, i va esdevenir la primera espanyola a competir en uns Jocs, el 1924, gràcies als esforços de Josep Vidal-Ribas Güell, president de la Federació de Tennis. En individuals va guanyar la italiana Perelli per 6-4, 4-6 i 8-6, però va caure després contra la nord-americana Jessup per 6-2 i 6-0. Fent parella amb Lilí Álvarez, va caure en dobles a primera ronda. I en dobles mixtos, al costat de Ricardo Saprissa, futbolista de l’Espanyol nascut al Salvador, va caure en primera ronda. Després del tenis, Torras va destacar com a campiona en torneigs de bridge.

MIREIA BELMONTE

Mireia Belmonte (Badalona, 1990) arriba als Jocs de Rio de Janeiro convertida en la gran estrella de la delegació espanyola. La nedadora de Badalona, després de guanyar dues medalles de plata a Londres, als 200 metres papallona i els 800 metres lliures, s’ha consolidat com una de les millors nedadores europees, amb tres medalles als Mundials de Barcelona del 2013 (dues plates i un bronze) i dues medalles d’or als Campionats Europeus del 2014. Belmonte va començar a nedar als quatre anys com a consell mèdic per corregir la seva escoliosi, al CN Badalona, passant després pel CN l’Hospitalet, el CN Sabadell i el CAR de Sant Cugat. Actualment competeix amb l’UCAM de Múrcia i pot ser professional.

MARÍA VASCO

María Vasco (Viladecans, 1975) va esdevenir la primera espanyola a guanyar una medalla olímpica en atletisme, amb el bronze dels 20 quilòmetres marxa de l’any 2000. Vasco va començar amb Manolo Díaz al Club Atletisme Viladecans, seguint el camí iniciat per María Reyes Sobrino i Mari Cruz Díaz. Gran dominadora de la marxa catalana i espanyola, l’any 2000 va tocar el cel amb el bronze de Sydney, èxit sorprenent ja que mai havia pujat a un podi en Mundials o Europeus. Aquesta fita la va impulsar i va guanyar el bronze a la Copa del Món de marxa atlètica del 2004, la plata als Jocs Olímpics del Mediterrani del 2005 i el bronze als Campionats del Món del 2007. Als Jocs Olímpics va aconseguir diplomes els anys 2004 i 2008.

A. SÁNCHEZ VICARIO

Arantxa Sánchez Vicario (Barcelona, 1971) ja tenia una raqueta a les mans amb quatre anys. Filla d’una família apassionada d’aquest esport, el 1989 va presentar-se en societat guanyant el primer dels quatre Grand Slams que va conquerir, a Roland Garros contra Steffi Graf. Als Jocs de Barcelona, a casa, tothom confiava en ella per fer-ho bé, però va caure a les semifinals i es va penjar el bronze. En dobles, amb Conchita Martínez, va arribar a la final, però la va perdre contra Gigi Fernández i Mary Joe Fernández. El 1996 Arantxa sí que va poder ser finalista, però va acabar amb la plata en caure a la final amb Lindsay Davenport. A Atlanta, però, va guanyar un quart metall olímpic, el bronze en dobles, de nou amb Conchita Martínez. Només li va faltar la medalla d’or.

ELENA ARTAMENDI

Del 1924 al 1960 cap dona espanyola va participar en uns Jocs Olímpics. Finalment, als Jocs de Roma, 11 dones van participar amb Espanya, i 7 eren catalanes: la nedadora sabadellenca Isabel Castañé, Carmen Vall i Pilar Tosat en esgrima, i quatre membres de l’equip de gimnàstica artística: les germanes Elena i Montserrat Artamendi, Renata Müller von Rathlef i Rosa Balaguer. Elena Artamendi i Balaguer van continuar competint a bon nivell, però el Comitè Olímpic Espanyol va decidir que no enviaria dones a Tòquio als Jocs del 1964 i, malgrat que les dues van obtenir els resultats necessaris per viatjar al Japó, pocs dies abans de marxar els van dir que es quedaven a terra. I mai els van donar una explicació.

ELISABETH MARAGALL

Elisabeth Maragall (Barcelona, 1970). A Barcelona, Espanya va guanyar medalles en categoria femenina -quatre d’or, tres de plata i una de bronze- per primer cop. Quatre jugadores d’hoquei sobre herba van convertir-se en les primeres catalanes a guanyar un or: Anna Maiques, Cèlia Corres, Nuria Olivé i Elisabet Maragall. Maragall, a més, va ser l’autora del gol de la final contra les alemanyes a Terrassa, en allargar l’estic en els últims minuts. Jugadora del Júnior de Sant Cugat, la barcelonina, besnéta del poeta Joan Maragall i neboda de l’expresident de la Generalitat Pasqual Maragall, va retirar-se l’any 2000, quan va crear la seva pròpia agència de viatges. Aquella generació daurada va ser vinculada a l’hoquei, però no de forma professional.

MARI PAU COROMINAS

Mari Pau Corominas (Barcelona, 1952) va ser la primera catalana i espanyola a arribar a una final olímpica. Amb 13 anys, el 1965, ja trencava rècords d’Espanya. El seu pare, que arribaria a presidir el Banc Sabadell, la va animar a competir amb el CN Sabadell, on Corominas va ser entrenada per Bert Sitters, que molts cops la feia treballar amb els nois per millorar. El 1966, als campionats d’Europa d’Utrecht, va viure la seva primera gran final. I el 1968 el seu setè lloc a la final dels 200 metres esquena la va convertir en una de les millors nedadores europees del moment, cosa que li va permetre passar una temporada entrenant a la Universitat d’Indiana. Es va retirar als 18 anys per poder estudiar ciències econòmiques.