Publicitat
Publicitat

AIXÍ HA VIST EL PARTIT

Un clàssic guanyat amb el cor

El Barça va guanyar més amb el cor que amb el cap. Va ser més contundent que no pas encisador, patint contra un Madrid orgullós

Agenollat, amb els punys ben tancats, Luis Suárez va aixecar la vista per trobar-se amb 96.000 persones mirant-lo amb els ulls eufòrics. Suárez, aquell nano que amb 17 anys va visitar per primer cop el Camp Nou entrant per una porta oberta per no pagar entrada, ja que no tenia diners, va decidir el clàssic amb una jugada que defineix el seu joc: lluita i caràcter. I un gol de davanter pur.

Luis Suárez defineix el Barça i el Barça s’adapta a Suárez. Un Barça més valent que pausat, més agressiu que romàntic, més trencat que ordenat. En un clàssic sense ordre, l’equip de Luis Enrique va fer els deures, va deixar estabornit el Madrid (2-1) a quatre punts i va fer festa grossa. Va guanyar un clàssic més amb el cor que amb el cap. Va ser més contundent que no pas encisador, patint contra un Madrid orgullós que va posar a prova Piqué i Bravo; possiblement, els millors del partit.

Amb tantes mirades al voltant i tant en joc, els nervis van esborrar la pausa del terreny de joc. Símbol dels nous temps, Xavi s’ho mira a la banqueta i els migcampistes com Iniesta corren amunt i avall. El Madrid, ferit, va actuar com un campió, obligant els barcelonistes a guanyar-se el sou en un duel que va canviar amb el gol de Suárez. Abans, el Madrid va ser millor. Després, el Barça va perdonar el tercer gol. Suárez va fer un gol, Neymar en va fallar uns quants, jugant sol contra el món, i Messi, per un dia, va ser només un jugador magnífic. Quan normalment és el millor del món.

No va ser la millor actuació del Barça, però va ser un partit emotiu en què ningú va arronsar la cama. Bravo va transmetre calma a tothom amb aturades clau a un Madrid que va acabar massa cansat i derrotat anímicament en adonar-se que els seus millors moments no li havien servit per anar guanyant. Va ser un Madrid valent, amb Kroos i Modric altius al mig del camp, i Cristiano, escridassat com sempre, trobant en un Benzema decisiu un bon aliat. Només Piqué els va poder plantar cara, manant a la defensa d’un Barça que la va encertar amb els canvis i va guanyar control quan Xavi, Busquets i Rafinha van entrar al terreny de joc.

El Barça camina cap a nous escenaris, apostant per la grapa i el caràcter competitiu, allunyant-se del control total del joc i les emocions. Un Barça que marca en jugades d’estratègia, com en el gol de Mathieu, pateix en defensa, com en la meravellosa assistència de Benzema a Cristiano en el gol de l’empat, i, quan juga malament, marca amb una passada llarga que pesca Suárez. En canvi, coses de la vida, quan juga bé, perdona els gols. Va perdonar contra el City i va perdonar el tercer al final d’un clàssic emotiu. Sense bon joc però amb un botí immillorable.