Publicitat
Publicitat

ALLEGRO MA NON TROPPO

Quan comprar partits sembla divertit

Al partit de la Segona Divisió italiana entre el Frosinone i el Virtus Entella, que va acabar amb empat a tres gols, un bomber va trobar una nota escrita a mà al vestidor visitant en què es podia llegir “Empatarem de penal en l’últim minut”. I ben cert és que el Virtus Entella va empatar de penal en els últims minuts.

Al futbol, la corrupció és molt vella. A l’esport en general, de fet. Les trampes han existit des dels primers Jocs Olímpics. Bé, abans ja tenim documentats boxejadors dopats al segle XIX i corredors que feien trams de curses dalt d’un cotxe. L’esport no deixa de ser un reflex de la societat, i la societat, perduda en una lluita desenfrenada per acumular poder, és un escenari en què els tramposos descobreixen que amb molta barra i una mica d’imaginació poden arribar més lluny que aquells que fan les coses com Déu mana.

No tinc constància que els partits de l’Osasuna investigats s’haguessin pactat. No tinc ni idea si Sergio García va reunir-se amb els navarresos. Tampoc tinc proves per dir si el Barça ha comès un frau en el fitxatge de Neymar. Només puc dir que partint de la base que confio en la innocència d’aquests actors, no em sorprendria si fossin culpables. I no perquè dubti d’ells en concret, sinó perquè dubto del futbol. Fa anys, un vell directiu del Sabadell em va explicar com un partit de la meva infància que tenia mitificat, ja que l’havia vist de petit, estava comprat. Un tercer equip va comprar el rival del Sabadell, que no s’hi jugava res. I el Sabadell, segons aquest senyor, va comprar l’àrbitre. A la taula on s’explicava aquell cas, molta gent reia. Jo feia aquella ganyota imitant una rialla, per dissimular, però per dins estava fet pols. Quants partits, de tants clubs diferents, en realitat estaven pactats?

Al futbol espanyol, per sort, de moment no tenim casos de jugadors que accepten diners de xarxes d’apostadors per decidir els partits. Però els casos que s’investiguen referents a l’Osasuna i el Llevant-Saragossa no difereixen en res dels centenars d’històries sobre reunions, trucades i maletins per aconseguir un ascens, evitar un descens o guanyar un títol. En una societat plena de corrupció, de favors, gent amb càrrec que no mereix i decisions partidistes, demanar als rivals un favor quan tu no has fet la feina s’ha convertit en una tradició. El pitjor no és que passi. El pitjor és la quantitat de gent que explica aquests fets durant llargs sopars, traient pit, com si fos un acte heroic. Com si fos divertit comprar un partit. El problema, diguin el que diguin, no és el futbol. És la societat.