Publicitat
Publicitat

Una final treballada per tocar el cel a Berlín

El monòleg blaugrana va donar pas a la reacció d’una Juve orgullosa, però el gol de Suárez va acabar donant ales als homes de Luis Enrique

Xavi Hernández amagava la pilota. Ha jugat durant tants anys amb la pilota als peus que per acomiadar-se del Barça se la va fer seva, en aquesta ocasió amb les mans. El capità va endur-se de trofeu la pilota del tercer gol, el de Neymar, just després d’alçar la copa de Campions. La cinquena Champions del Barça i la quarta del capità, que posa punt final a la seva carrera de la millor manera.

El Barça ja té el segon triplet, que obliga els seus aficionats a convertir-se en experts d’estadístiques i matemàtiques, per sumar els títols aconseguits, els gols del trident i la capacitat d’haver convertit el segle XXI en el segle blaugrana. El triomf, però, va arribar patint. El Barça, tan favorit abans de començar, va haver de posar-se seriós contra una Juve fidel a la seva tradició, competitiva i orgullosa. Superada en el joc durant uns primers temps de monòleg blaugrana, la Juve va aixecar el cap i va donar emoció a un partit que va canviar del tot quan Messi -evidentment- va protagonitzar una jugada magnífica en què Suárez va batre un Buffon estel·lar.

El Barça s’ha convertit en el millor equip del món derrotant grans equips. I la Juve va ser-ho, amb l’ajuda d’un Cüneyt Çakir permissiu amb les faltes de jugadors com Vidal o Bonucci. Amb faltes, caràcter i un estol de bons jugadors en atac, la Juve va aconseguir que el monòleg blaugrana dels primers minuts es convertís en un duel amb dos protagonistes.

La final tenia les cartes marcades, amb dos equips titulars sense sorpreses. I així va ser. Sense Chiellini, la Juve va patir en defensa sempre que el Barça va superar la defensa alta dels piemontesos. I durant el primer temps, el Barça va superar aquesta pressió molts cops gràcies al talent de la casa. Iniesta i Busquets tenen la capacitat per transmetre calma als seus companys. Busquets, faci el que faci, mai deixarà de ser el noi de Badia que amaga la pilota, la trepitja i la remena sobre una pista de ciment de barri. Un noi descarat que va imposar la seva llei al centre del camp. Iniesta, en canvi, escollit el millor jugador del partit, és pura poesia. Les sensacions que no transmet el seu rostre les transmeten el seu futbol, els girs sobre si mateix i la capacitat de mantenir sempre l’equilibri.

ADN blaugrana

El Barça va sortir fort i va trobar el premi. Un rondo etern, una declaració d’intencions. Una fusió perfecta d’estils, amb la pausa de Neymar per esperar Iniesta, l’últim toc del manxec i l’arribada de Rakitic per batre Buffon. Durant la setmana, la Juve havia enviat un vídeo al Barça en què li recordava el seu ADN competitiu, i el Barça havia respost amb el vídeo d’un joc d’alevins molt similar al de Rakitic: toc, toc i toc. ADN blaugrana.

El gol va deixar contra les cordes la Juve. Per moments, mig Itàlia patia amb una possible golejada blaugrana. Només Buffon, massa veterà i amb tant talent, seguia segur, aturant xuts, negant el gol d’Alves amb una mà impossible i donant ànims als seus. El Barça va perdonar la vida, sense fer cas d’aquell mandat que diu que no pots deixar mai viu un equip italià. Abans del descens, Morata ja havia avisat amb algunes curses, Marchisio havia donat protagonisme a Ter Stegen i les faltes d’un Vidal foll aportaven tensió al centre del camp, on de mica en mica el Barça va anar perdent màgia.

Berlín sempre serà l’escenari de la cinquena Champions, però no va veure la millor actuació dels homes de Luis Enrique. Alves, tan emotiu, va deixar-se guanyar l’esquena, Mascherano va relliscar i el trident, per moments, no va poder obrir la llauna. Suárez i Messi, a diferència de Neymar, patien per expressar-se amb la pilota. I més van patir quan a la segona part una errada blaugrana a l’hora de treure l’esfèrica va permetre als homes de Massimiliano Allegri empatar. Ter Stegen ja va fer prou aturant el xut de Tévez, però Morata va empatar massa sol.

Patiments

El partit tornava a començar i durant 15 minuts agònics la Juve va ser millor. S’ho va creure i per moments la planta imponent de Pogba va començar a donar problemes a la defensa blaugrana. Ter Stegen va aixecar la mirada veient les centrades laterals, i el partit, trencat, va convertir-se en un intercanvi de cops. En aquell moment, quan pitjor estava el Barça, Messi va aparèixer. L’argentí, sempre amb guardaespatlles italians a sobre, va superar tots els rivals, obrint-se pas per poder xutar. I tal com Morata havia aprofitat un refús, Suárez va batre Buffon.

Suárez, el davanter que va costar gairebé 100 milions i va ser criticat per no haver marcat abans de Nadal, era on calia ser. En el moment just. El seu gol ho va canviar tot. La Juve es va ensorrar, destrossada, i el Barça va recuperar el seu millor joc. L’equip d’Allegri no podia fer res més que intentar acostar-se a Ter Stegen, de sobte tan llunyà, i Buffon va agafar un munt de galledes per treure l’aigua que enfonsava el seu vaixell. L’aparició de Pereyra o Llorente no va canviar gaire. Les centrades laterals de la Juve eren un acte de fet, però la raó deia que la final estava llesta per a sentència.

Luis Enrique, amb el 2-1, va fer el primer canvi, amb Xavi aportant calma al mig del camp. Mathieu i Pedro van entrar gairebé per perdre temps, però el canari va tenir temps per fer la jugada del tercer gol, una coproducció amb Neymar. El brasiler, com Suárez, ja té la seva Champions. Va fer el gol, va treure’s la samarreta i va donar inici a la festa. El cel es va tenyir de blaugrana.

PUBLICITAT
PUBLICITAT