Publicitat
Publicitat

LLIGA DE CAMPIONS

Poder i futbol, sempre units quan parlem de Milà

Berlusconi ha marcat el destí del Milan, un club amb problemes

El 18 de maig del 1994 milers d'aficionats del Barça van tornar a Barcelona amb la cua entre les cames. L'equip de Johan Cruyff havia estat derrotat pel Milan a la final de la Lliga de Campions d'Atenes per un clar 4-0. Al caos organitzatiu que va marcar el retorn dels aficionats catalans es va sumar a la sensació que s'acabava una època. Aquell mateix dia, Silvio Berlusconi, propietari del Milan, va presentar la composició del govern italià, que liderava per primer cop, després d'haver guanyat les eleccions del 28 de març. Un govern que va durar poc, ja que la Lliga Nord va trencar la coalició de dretes que encapçalava Berlusconi tot just sis mesos després.

Berlusconi, l'home que ha marcat la política italiana de les últimes dècades, no tenia cap mena de passió pel futbol. Pel poder, en canvi, sí. Així que va unir els dos mons en una jugada mestra. Quan els italians es queixen solen dir allò de " Roma ladrona ", ja que les institucions tenen la seva seu a la ciutat eterna. Però el poder, en el fons, sol ser al nord. Especialment a Milà.

Berlusconi va comprar el Milan el 1986. L'equip era a les portes de la fallida econòmica, amb el president Giussy Farina fugint de la justícia, que havia embargat els comptes d'un club que corria el perill de baixar. I quan semblava que el descens als inferns era un fet, Don Silvio va comprar el club. Berlusconi ja destacava llavors en el món de la televisió local -tenia una cadena per cable que havia aconseguit els drets de tornejos de futbol- i va començar a cridar l'atenció quan va arribar en helicòpter a la presentació de l'equip. Tres anys després, el Milan ja guanyava la Copa d'Europa i Berlusconi era escollit el personatge més popular d'Itàlia.

El joc de la política

L'estratègia de Berlusconi va ser fer el salt del palau de la Via Turati de Milà on té la seu el club, al Palazzo Chigi de Roma on té la seu el govern. El 1994 Berlusconi, convertit ja en un dels empresaris més rics del país i un autèntic monstre dels grups de comunicació gràcies a Canale 5, amb els seus programa masclistes i frívols que van arribar a Espanya sota el nom de Tele 5, va decidir fer el salt a la política. Aquell any neix Força Itàlia, el partit de dretes fundat fent seus els càntics d'estadis de futbol. "El que he fet al futbol ho faré ara amb la política. Somiarem", va dir durant aquells mítings en què comparava Itàlia amb el Milan: una societat en crisi que tornaria a ser gran gràcies a la seva capacitat de lideratge.

La creació de Força Itàlia va simbolitzar el moment en què es va deixar d'amagar la relació entre futbol i política a Itàlia. Si les grans empreses com Pirelli, Fiat, la petroliera ERG, Parmalat i el grup Moratti ja havien fet negoci sempre gràcies a diferents clubs, Berlusconi va anar més enllà. Va ser significatiu que abans d'eleccions importants anunciés el fitxatge de jugadors com Ronaldinho i Balotelli. I que exceptuant aquella Champions del 1994, sempre que el Milan s'ha coronat campió d'Europa ha estat amb Berlusconi com a cap de l'oposició. Segons l'escriptor Roberto Saviano: "El futbol italià ha sigut un dels escenaris en què la Màfia ha netejat diners i ha consolidat el seu poder. I el nom de Berlusconi hi apareix sempre".

Actualment, Berlusconi té tants problemes amb la justícia que ha oblidat una mica el Milan. Segons el periodista Paolo Condó, si Berlusconi "no inverteix, el club no podrà seguir competint amb els grans". Contra les cordes per la persecució de la justícia i les derrotes electorals, Berlusconi no sembla capacitat per aixecar de nou el seu Milan. "Berlusconi té una gran capacitat per tornar quan sembla mort", adverteix Condó. De fet, la seva filla Barbara ja demana més poder dins del club. Podria ser l'inici d'una nissaga dins del Milan.