17/03/2015

“Molts futbolistes no es veuen a si mateixos com a ciutadans”

3 min
El brasiler Pedro Asbeg va ser a Barcelona per rebre el premi al millor documental  del festival Offside.

BarcelonaDurant els primers anys de la dècada dels 80 es van aplegar al Corinthians -un dels clubs més importants del Brasil- un jugador marxista doctorat en medicina, Sócrates; un davanter que tocava en un grup de rock i fumava marihuana, Walter Casagrande, i un crack negre que es rebel·lava contra el racisme amb una rialla, Wladimir. A més d’Adílson Monteiro Alves, un director esportiu que no hi entenia de futbol i que era sociòleg. Una combinació explosiva just en una època en què els joves del país lluitaven per acabar amb la dictadura que controlava l’estat des del 1964. Durant aquells anys esbojarrats, el Corinthians es va convertit en el símbol dels somnis de canvi de tota una generació. Quan la policia reprimia les manifestacions que demanaven poder votar i viure en llibertat, un grup de futbolistes es van atrevir a demanar, amb missatges a la samarreta, un estat democràtic. Implicat en la política i en la societat del seu moment, aquell equip va ser batejat com a Democràcia Corinthiana.

La història d’aquell grup de jugadors que van decidir ser ciutadans abans que futbolistes s’explica al documental Democracia em preto e branco, guanyador del premi oficial del segon festival Offside de documentals de futbol de Barcelona, un festival que ha viscut la segona edició amb gan èxit de públic. Pedro Asbeg, el director del documental, va rebre el premi amb els ulls una mica tristos malgrat el reconeixement. “Ens ha donat el premi a Barcelona i Bilbao, ara volem a Berlín... Estic content. Però just aquest cap de setmana s’han viscut manifestacions contra el govern en 15 ciutats brasileres, i en algunes s’han vist pancartes que demanen el retorn d’una dictadura militar. No ho puc entendre. Cal comprendre el passat, per això calia fer aquest documental”, va explicar. Asbeg, natural de Rio de Janeiro i, curiosament, aficionat de l’etern rival del Corinthians, el Flamengo, va créixer enamorat dels futbolistes d’aquella època, considerats els millors del món, com ara Zico o Sócrates. “El futbol, com sol passar al Brasil, era una part central de la meva vida. I un record d’infància era la Democracia Corinthiana. Amb els anys la història va quedar arraconada i em vaig adonar que calia fer-ne un documental”. En sis dies del 2010 Asbeg va fer més de 10 entrevistes a São Paulo amb protagonistes dels fets, la base d’un documental que va trigar tres anys i mig a acabar. “Cal entendre i recordar el passat, és una obligació”, assegura Asbeg, que defineix el seu documental com “un film sobre una època”. “El futbol i la música van ser instruments per lluitar contra la dictadura”, recorda.

Votar-ho tot

La sort va voler que al vestidor del Corinthians coincidissin diferents jugadors amb consciència social i Monteiro Alves, que els va proposar actuar com un col·lectiu lliure, votant les decisions. “Al Brasil no es podia votar i ells van començar a votar-ho tot. Els responsables de material tenien el mateix vot que els jugadors. Es votava l’horari de l’entrenament, si s’estampava un lema política a la samarreta o si calia aturar l’autobús camí de l’estadi per deixar que un jugador anés al servei”, explica Asbeg, que va poder entrevistar-se amb Sócrates abans de la seva mort. “Inicialment aquest equip només buscava una manera de treballar, però un cop es va saber el que feien van inspirar el país. Es van guanyar molts enemics i es van convertir en blanc de les crítiques de la premsa oficial, però eren un equip fantàstic, que guanyava lligues, i això els protegia. De mica en mica els jugadors van esdevenir models i es van implicar en la política”. Sócrates, segons Asbeg, va adonar-se que “podia ser un portaveu, un activista, i va participar en les campanyes per la llibertat”. “Va arribar a condicionar el seu fitxatge per un club italià al resultat d’un referèndum -continua Asbeg-, i va ser l’impulsor de sortir al terreny de joc amb una pancarta on es llegia «Guanyar o perdre, però sempre en democràcia»”. Segons Asbeg, aquella generació de jugadors “van ser claus perquè el país reclamés democràcia”.

Asbeg, però, s’ho mira tot amb ulls una mica decebuts: “Durant l’últim Mundial del Brasil els carrers es van omplir de gent que reclamava polítiques més justes, i no hi va haver cap jugador que els fes costat. Els futbolistes viuen en una bombolla, no es veuen a si mateixos com ciutadans. No veuen el poder que tenen per ajudar a canviar les coses. Enyoro gent com Sócrates”.

stats