El dia que el PSG va robar l’estrella del Barça

BarcelonaOlivier Jouanneaux, bretó de Quimper, va créixer en una família apassionada pel futbol. El seu ídol era Roberto Baggio, i de fet va crear un club de fans francesos de l’italià. De mica en mica el futbol va convertir-se en la seva feina, ja que va començar a fer de representant de joves jugadors. Un d’ells, Philippe Mexès, el va fer ric quan va tancar els seus fitxatges milionaris per la Roma i el Milan. Jouanneaux va buscar dos socis, va fer créixer el negoci creant l’empresa Dream Team Management i va començar a gastar-se els diners en coses que els representants de futbolistes no solen comprar. Per exemple, les botes que va portar Baggio el dia del seu debut a la Juve, o els drets dels còmics d’Eric Castel, el gran còmic sobre futbol, del qual Jouanneaux era un gran fan, i el protagonista del fitxatge més polèmic que ha fet mai el PSG d’un jugador del Barça. Un fitxatge fictici que va tenir conseqüències reals.

La història neix el 1974, quan el barcelonisme s’enamorava de Cruyff i el Mundial d’Alemanya feia un salt qualitatiu en el màrqueting. Va ser llavors quan el dibuixant belga Raymond Reding va crear un personatge anomenat Max Falk, un futbolista alemany amateur que treballava en una fàbrica de Düsseldorf d’aliments dietètics, on era descobert, triomfava i acabava fitxant pel Barça, on passava a ser company de Cruyff. Només es va fer un llibre amb les aventures de Falk, que va ser dibuixat amb el cabell blanc. Reding havia treballat des de l’any 1966 a la famosa revista Tintin, escola de grans dibuixants, i abans ja havia dibuixat personatges futbolistes, com un tal Vincent Larcher.

El còmic sobre Max Falk no va triomfar gaire, però Reding va insistir en la idea el 1979, quan neix Eric Castel. El personatge era igual que Falk, però en aquest cas de nacionalitat belga. La idea era explicar la vida d’un davanter que juga a l’Inter de Milà i que després d’una lesió molt greu és fitxat pel Barça. A Barcelona es convertirà en el gran heroi dels aficionats i es farà amic d’un grup de nens, amb els quals comparteix aventures i partidets en escenaris com Tossa de Mar. Amb el fitxatge pel Barça, l’editorial Junior va comprar els drets per publicar en català i castellà uns volums firmats per Reding i Françoise Hugues, que feia els guions. De Hugues s’ha dit que era un pseudònim, ja que no existeix gaire informació sobre qui era, malgrat que s’ha explicat que podria ser la companya sentimental de Reding, casat amb una altra dona. Reding, mort el 1999, va deixar els drets dels seus còmics al seu fill, a qui Jouanneaux va comprar els d’ Eric Castel. Reding era una persona esquerpa en el tracte que no va parlar mai de qui era Hugues, però era un autor molt professional que tenia cura dels detalls dels seus còmics i s’estimava el futbol. Reding devia visitar Barcelona molts cops, ja que va ser molt exacte amb els detalls que dibuixava.

Inspirat en Roberto Bettega?

En total es van fer set volums d’aventures en blaugrana de Castel, que tothom considerava inspirat en el davanter italià Roberto Bettega, un gran golejador de la Juve i la selecció italiana, famós perquè tenia els cabells blancs. Batejat com a Ploma Blanca (Penna Bianca) per la premsa italiana, Bettega era molt famós gràcies als títols guanyats per la Juve i pel seu bon paper al Mundial del 1978. Però Reding ja havia dibuixat aquest personatge amb els cabells blancs al seu còmic del 1974, quan Bettega, que llavors tenia 24 anys, encara no havia debutat amb la selecció i encara els tenia de color negre. El blanc va arribar als cabells de Bettega, un futbolista magnífic que destacava pels seus cops de cap, entre el 1976 i el 1978.

Sigui com sigui, el 1979 es publiquen els primers còmics d’ Eric Castel i triomfen a Catalunya. Era una bona època per al futbol belga, i es consumien tots els productes relacionats amb aquest esport. I a Barcelona eren anys d’optimisme, ja sense dictadura i amb la victòria blaugrana de la Recopa de Basilea. El problema va ser quan el 1984 els editors del còmic van decidir potenciar el mercat francès. Aquell any França organitzava una Eurocopa en ple optimisme pels bons resultats de la seva selecció -semifinalista al Mundial del 1982 i amb Michel Platini guanyant Pilotes d’Or a la Juve-. A més París, després d’anys sense un equip digne, tenia el París Saint-Germain, fundat el 1970, tocant el cel. El 1982 i el 1983 havia guanyat la Copa i el 1986 arribaria la seva primera lliga. Abans, però, el 1984 el PSG va fitxar... Eric Castel. A més, el guió de Hugues va voler que Barça i PSG fossin rivals a la final d’un torneig inventat, la Copa d’Europa de les Viles d’Art -l’equivalent de la Champions-, amb final d’anada i tornada. Al primer partit el Barça guanyava per 3-2 malgrat els dos gols de Castel, que en va fer dos més a la tornada: 3-1 i el PSG campió.

La reacció a Barcelona, on es venien molts còmics, va ser un descens en les vendes i milers de cartes de nens enfadats a la redacció de l’editorial Junior. La reacció va ser tan passional que el 1986 Castel tornava al Barça i el 1988 guanyava la Copa d’Europa de les Viles d’Art contra el Girondins. Les aventures de Castel s’acabarien el 1992. Just l’any que el Barça guanyava a Wembley una Copa que, per fi, es podia tocar.