Publicitat
Publicitat

Adolfo Suárez no va entrar a la Conselleria

José Ramón Bauzá va inaugurar ahir una avinguda dedicada a Adolfo Suárez. Després de la seva mort ara fa poc més d’un any, l’expresident espanyol ha rebut tota casta d’honors, entre els quals destaca el canvi de nom de l’aeroport de Madrid. Que Espanya dediqui als seus pròcers aeroports, carrers i centres escolars ens ha de semblar d’allò més normal. Però sota l’etiqueta centrista que sempre li va agradar de portar s’amagava, no ho oblidem, un home que ja havia exercit càrrecs durant la dictadura franquista. Com tants d’altres, diran alguns. I com tants d’altres que no, podríem replicar. Fos com fos, Suárez va ser l’encarregat de conduir l’Estat espanyol des d’una dictadura feixista fins al que han anomenat una democràcia. Sí. Un suposat estat de dret on han pogut participar i tallar el bacallà reconeguts feixistes que en cap moment no han mostrat cap tipus de penediment per la seva participació en el sanguinari règim franquista. Alguns encara avui romanen en càrrecs de responsabilitat política o, en el millor dels casos, formen part de consells d’administració de grans companyies elèctriques o de telefonia. El mateix estat de dret, també, que va congriar els GAL, un grup antiterrorista que actuava a l’empara del Govern de Felipe González, l’home que havia de dur el canvi a l’Espanya dels anys vuitanta i que havia de fer superar tots els malsons d’una regressió que fins i tot els mateixos franquistes, nedant en les tranquil·les aigües del llac democràtic, ja trobaven innecessària. El mateix estat de dret que a la seva constitució no reconeix ni pel seu nom la resta de llengües que s’hi parlen o que castiga amb la intervenció de l’exèrcit qualsevol moviment que en discuteixi la mil·lenària unitat.

Espanya, a més, s’ha incorporat amb total comoditat al mercat europeu i al capitalisme neocon, tot tapant les petites escletxes que s’havien obert per establir un estat del benestar just i solidari, igualitari i, per tant, democràtic. I ho ha fet, a més, alimentant una corrupció que ha tocat tots els estaments polítics, jurídics, econòmics i socials. Un estat on el més beneit fa rellotges. Un país, per dir-ne alguna cosa, on la incultura és mèrit i la mangarrufa, requisit. És aquesta l’herència que aplaudim a través del nostre president a Adolfo Suárez. Segurament sí. Perquè segurament José Ramón Bauzá es mou lluent i pentinat com un peix dins l’aigua en aquest context d’Espanya folklòrica i endolada alhora.
El mateix dia, l’Audiència Provincial confirmava les multes per als quaranta-quatre estudiants que dos mesos després de la mort d’Adolfo Suárez entraren a la Conselleria d’Educació per protestar contra l’increment de les taxes universitàries, els atacs al català i la reducció d’hores de docència. Les imatges que se’n varen poder prendre i que han estat divulgades a través de les xarxes i també per la televisió pública mostren que l’única agressió que s’hi produeix és la de la cap de gabinet contra un dels encausats. No cal dir que la causa contra aquesta persona va ser arxivada de forma gairebé automàtica. La protesta dels estudiants, fresca, nova, diferent, lluny de l’encotillament de partits polítics i sindicats a l’ús, posava en qüestió no sols la política del Govern de José Ramón Bauzá sinó els ressorts i les bases d’un sistema polític i econòmic podrit i al servei només dels poderosos.

La decisió de l’Audiència Provincial, per tant, només es pot entendre com una confirmació que “el sistema no es toca”, com un càstig exemplar a una acció que va suposar un exemple de dignitat, civisme i valentia per qüestionar l’estatu quo imperant i que, a més, va servir d’espurna per a un altre moviment, el dels docents, amb la històrica vaga indefinida convocada el setembre de 2014 i que també va fer tremolar el presumptament impertèrrit Govern balear.
Adolfo Suárez té un carrer a Palma, però nosaltres gaudim de la dignitat i l’orgull de poder comptar amb uns joves que no es conformen a heretar la poma podrida que alguns s’entesten a fer-los menjar. És d’ells, de qui hem de prendre llum de na Pintora. És d’ells, de qui ha de néixer la revolta que farà aquest país nostre més culte, més feliç i, sobretot, més lliure. És a ells, a qui hauríem de dedicar places i carrers.

PUBLICITAT
PUBLICITAT