Amb l'arribada del nou Govern, amb les noves polítiques, amb els polítics normals, i amb l'expectació que tot això generava, han sorgit dues tendències actitudinals i d'opinió envers les primeres accions (o omissions) del nou Executiu. D'una banda, els impacients, que critiquen la passivitat entorn de l'aplicació de la LOMQE, la política de nomenaments (bé perquè col·loquen "amics", bé perquè no en col·loquen i col·loquen "externs"), les primeres llenegades lingüístiques, l'actitud i les declaracions entorn del rei, la seva recepció, els jardins de Marivent, el no retorn dels canals en català... De l'altra, els transigents, els pragmàtics, els optimistes, els que valoren les primeres mesures: la universalitat de la sanitat, l'aturada d'alguns desnonaments a Palma, el tarannà dialogant amb la comunitat educativa, etc. La xarxa bull de retrets entre l'una i l'altra tendència. Fins i tot n'hi ha que, per una banda, demanen paciència i, per l'altra, critiquen obertament les actuacions dels seus companys de govern.
Crec, sincerament, que no es tracta de donar carta blanca a ningú, i tampoc de boicotejar accions de govern perquè sí, sinó simplement de sentir-nos ciutadans lliures amb el nostre pensament i amb la voluntat de manifestar-lo públicament on creguem més oportú. Cal que la societat civil, i encara més concretament cada ciutadà, faci de guia i de timó a la barca governamental, que navega massa vegades a la deriva legalista i burocràtica si no hi ha un capità que ho corregeixi amb el carisma i la decisió necessaris.
Dit tot això, em vull referir avui a una acció de govern, d'una gent nova que comanda, concretament, al meu poble de Manacor. El jove equip entusiasta que lidera el batle Miquel Oliver ha sabut agafar el bou per les banyes i ha aplicat valentia i contundència a un cas que feia estona (anys, dècades?) que clamava al cel. Cala Varques, la platja emblema del territori de costa protegit a Manacor, fa temps que ha deixat de ser una cala verge i paradisíaca per esdevenir seu consolidada per a un betzum de gent que supera la massificació de torradores de sardines oficials com les de Cala Millor, la Coma, l'Arenal de Palma o Can Picafort. No és que la gent no hi hagi de poder anar, sinó que simplement no es pot fer ús d'una cala verge com si disposàs dels mateixos serveis (vies d'accés, seguretat, socorristes, recollida de fems, activitat comercial...) que una platja urbana. A més, s'hi duen a terme activitats il·legals no permeses com ara l'acampada, la venda ambulant, el lloguer de coves (sic), etc.
La qüestió, demanada en els plens una vegada i una altra per l'oposició que ara governa, va sortir als precs i preguntes de la darrera sessió, però ara amb els papers girats: "Perquè entengueu que les coses no són iguals quan som a l'oposició que quan governam", s'exclamava la regidora Bel Febrer, volent manifestar les dificultats que trobarien Miquel Oliver i els seus per adobar la jugueta espenyada que és avui Cala Varques.
N'hi ha hagut prou amb una reunió amb la Policia Local i la Guàrdia Civil per canviar les coses i socialitzar el conflicte. Els governants que fins ara hi havia s'aferraven a la limitació i liquiditat de competències com a excusa: que si costes, que si Guàrdia Civil, que si na Maria o que si la cuina. El 'laisser-faire' liberal i panxacontent, en aquest cas, ha donat pas a l'acció de govern en favor del bé comú. Avui està prohibit aparcar al camí de Cala Varques, i el quart d'hora de camí a peu que hi havia fins ara per arribar a la mar s'ha convertit en quaranta-cinc sufocants minuts. Diaris i televisions han visitat el camí, han fet fotos i han posat la carxofa davant els indignats banyistes, que no comprenen per què si hi poden arribar amb el cotxe, hi han d'arribar caminant. Això, ni més ni pus, es diu gestió dels espais naturals, acció de govern, actuació valenta i amor per la terra. Cala Varques ha de ser de tots, i ha de ser una perleta que coroni aquests quilòmetres de costa verge que són, i ha de ser, per molts d'anys, motiu d'orgull i satisfacció (que diria el llogater de Marivent) de manacorins en particular i mallorquins en general. I que el viatger i el turista puguin dir ufanosos que han visitat una preciositat natural impensable en una illa estibada d'hotels, i que comprenen que una joia com aquesta bé val una caminada d'una hora.
Les protestes per la "llibertat coartada", els previsibles accidents amb tanta de gent transitant a peu per una carretera turística de primer ordre, la demanda d'un aparcament pròxim, el sabotatge de senyals i de tanques, seran les banyes d'un nou bou mediàtic que l'Ajuntament manacorí haurà de saber envestir, però això ja seran figues d'un altre paner. L'acció de govern està feta i aquest és el camí. Que prengui llum de na Pintora qui ho hagi de menester.
