OPINIÓ
Opinió 19/08/2016

Damots i cossieres

i
Antoni Riera
3 min

Amb gran lulea ha estat rebuda aquesta setmana la participació d'Aina Sastre com a dama dels cossiers d'Alaró, que, com saben els cossieristes del món, surten el dia de Sant Roc. El fet ha estat notícia perquè Sastre és la primera dona que balla amb els cossiers alaroners. El debat feia mesos que havia comparegut als mitjans, primer per la voluntat d'algunes alaroneres de formar part de la colla dansaire, i després per l'aprovació en junta cossiera alaronera que això pogués ser finalment així.

L'adveniment d'Aina Sastre com a dama cossiera d'Alaró ha estat rebut amb eufòria per la directora de l'Institut de la Dona, Rosa Cursach, i per la directora insular d'Igualtat al Consell de Mallorca, ambdues reconegudes lluitadores pels drets de la dona al llarg de la seva trajectòria vital i ara política.

Cal recordar que la dansa dels cossiers, segons es documenta en papers anteriors a la primera meitat del segle XX, era executada arreu per homes, en tots els seus papers, tant les figures que formen el cercle com la figura central, que rep el nom de dama. Poc o molt, el fet pot recordar les representacions teatrals de segles enllà, executades sempre per homes, per més que els personatges representats fossin femenins. En definitiva, la dona era arraconada de la participació en festes populars o públiques, no sols quan ho hauria fet en nom propi, sinó també quan ho hauria de fer representant un paper.

A partir dels anys vuitanta es consoliden i reviscolen les danses que havien sobreviscut durant els complicats cinquanta, seixanta i setanta, i es recupera la dansa en altres indrets on la supervivència havia estat impossible. En alguns indrets, com ara Alaró o Montuïri, es manté la ‘tradició’ que tots els dansaires siguin homes. En d'altres, com Algaida, Manacor o Pollença, tenen la ‘gosadia’ de col·locar com a executora del paper de dama una dona. La mateixa qüestió és objecte de debat a Menorca: Ciutadella, ancorada en la tradició centenària, només admet caixers masculins, mentre que a la resta de pobles i viles hi conviuen amb naturalitat exemplar homes i dones en el paper de caixers o cavallers.

Alguns podran dir que la solució trobada en aquests tres darrers pobles garanteix i dóna solució al "problema" de la igualtat entre homes i dones. Gosaria dir que no. Tanmateix, ni som un expert en teatre, ni ho som en cultura popular, ni ho som en drets de la dona. Parl des de la pura intuïció, i parl, també, des del raonament que mena al sentit comú, o al dubte primigeni.

És cert que en teatre el fet que un paper de dona el representi un home o viceversa pot marcar de forma important, transcendent, el desenvolupament del personatge i la percepció que en puguin tenir els espectadors.

Això mateix podria passar en una dansa de cossiers (o de dimonis, o de qualsevol altra figura, si fos el cas). Som davant una representació, sí, però sembla que hi ha moltes trenques ferm amb el teatre. Ni a Montuïri ni a Alaró no sembla que el món s'acabi pel fet que el paper de dama sigui representat per un home. Ni el personatge és considerat massa masculí ni el dansaire és titllat d'efeminat. Simplement, senzillament, perquè representa un paper. Res pus.

D'altra banda, el mateix Francesc Vallcaneras, estudiós de la cosa, reconeixia en una entrevista que totes les figures dels cossiers, i no sols la dama, són femenines, tant per la vestimenta com per la invocació a la fertilitat que suposa la dansa. Som, per tant, davant set homes (o sis, si la dama és una dona) representant un paper de dona.

Els defensors de l'’statu quo’ actual s'aferraran, molt segurament, a la tradició. El manteniment pur de determinats protocols sol ser una garantia d'autenticitat, d'arrel, d'identitat. Però estam disposats a pagar qualsevol preu per assolir-la? L'absència de la dona a la jerarquia eclesiàstica, la petició de matrimoni de l'home a la família de la dona sense intervenció d'aquesta en l'acord, la invisibilitat pública de la dona, en definitiva, també poden ser atribuïdes a la tradició. No fa anys que hi lluitam?

Caminam, per tant, amb pas ferm cap a la conclusió. Podem celebrar amb gran sarau i focs artificials que la dama a Alaró sigui representada per una dona, però la vertadera igualtat només s'assolirà el dia que tant homes com dones puguin representar tots els papers de l'auca cossiera, de la dama als cossiers passant pels sonadors o els coordinadors de la cosa. Que hi hagi un damot no ha estat cap problema fins ara. Que hi hagi una cossiera tampoc no ho haurà de ser d'ara endavant. Coratge, amics!

stats