No diré que hagi estat edificant, però sí que ho he trobat, si més no, divertit. Aquests dies els diaris d’una i altra tendència han dedicat grans riuades de tinta a il·lustrar-nos sobre la figura del qui havia de ser (i ara ja és) president del Parlament de les Illes Balears, la segona autoritat de la nostra malmesa i menyspreada autonomia. La persona en qüestió és un jove d’estirp felanitxera que es fa dir Balti Picornell, enemic de les corbates, de la figurera falsa i de tot allò que faci olor d’institucionalitzat i convencional.
Vagi per endavant que el nou president pertany a Podem, marca hegemònica de la presumpta nova política. Dic presumpta perquè l’espectacle oferit pels seguidors de Pablo Iglesias i Iñigo Errejón en aquesta terreta nostra ha estat de traca i mocador. Presumptes tractes de favor, escoltes telefòniques, enregistraments, espionatge, intrigues, coaccions, lluites de poder... Nova política, m’has dit? D’altra banda, els partits del Govern, que governen gràcies al suport extern de Podem, han volgut condicionar l’elecció i rebutjar la figura de Balti Picornell emparant-se en una presumpta paritat quan allò que els molestava de veritat era la posició ètica i estètica del flamant president de la cambra legislativa balear.
Els mitjans de la caverna (els qui es mouen dins la franja del ventall ideològic que va de la dreta fins a l’extrema dreta) n’han fet un llepadits, de la imatge i la posició ideològica de Balti Picornell. Per paga, l’excap de protocol del Parlament donava, en una carta oberta, tot un seguit de consells al nou president. L’escrit, que no podeu deixar de llegir, oscil·la entre la caspa i el paternalisme.
Anem a pams. Parlem, primerament, de l’estètica. La vestimenta és pura convenció. Els ciutadans, a parer meu, hem de ser lliures de decidir si volem acatar-la o no. I sabem que hi ha uns mínims. Una convenció més o menys acceptada per tothom és la d’anar vestits i de cobrir la pell, sobretot la de les parts que una determinada moral ha fet que esdevenguin pudoroses. A partir d’aquí, sembla que s’accepta una llibertat de vestimenta que abasta múltiples (infinites) propostes. Hi ha texans, hi ha minifaldes, hi ha tergal i hi ha pana, hi ha bruses, hi ha escots, hi ha mànigues curtes i hi ha imperis, hi ha americanes i hi ha camises, hi ha jerseis, vestits de nit, guardapits, capells, gorres, sandàlies, xandalls... Balti Picornell és el nostre president. Per què no giram el calcetí? Per què no pensam que ho és “gràcies a” i no “malgrat”. Em revolta que un determinat protocol defensat a dreta i esquerra faci canviar aquest jove de manera de vestir. Desig que la seva posada en escena diària no variï de la que ha tengut fins ara, i que faci servir els texans, les camisetes o les peces de vestir que el facin sentir més còmode, que el facin ser més com és ell. I no com volem els altres que sigui. Desig que no es talli els cabells, ni que se n’hagi de fer una monya com el dia que prengué possessió del càrrec. Desig que en Balti Picornell pugui ser el nostre president sense deixar de ser ell mateix. De fet, si ho deixàs de ser crec que trairia molts dels seus votants. Què vol dir? Que per ser president de qualque cosa hem de tornar com els nostres adversaris polítics? Per què? Per representar tots els ciutadans? Jo, personalment, no em sent gens representat per cap americana ni per cap corbata, ni per cap vestit empolainat ni per cap dona perrucada de no sé quina perruqueria.
He dit que em sentia revoltat. I m’hi sent encara més quan veig segons quins comentaris, fets des de la dreta cavernícola o des de la presumpta esquerra, apel·lant a l’ofici del nostre president. Es queixen que és fuster metàl·lic. Es queixen també que no té estudis. Meritocràcia? No poden tenir accés al poder els treballadors? No poden representar-nos els vertaders treballadors? Ho han de fer sempre els petits (o grans burgesos) que creuen (presumptament) en els treballadors? És un debat interessant i que a mi, èticament, no em genera cap controvèrsia ni una. Tots els ciutadans, tots, han de poder formar part d’una llista electoral i han de poder optar, faltaria més, a llocs de responsabilitat.
I per acabar. La caverna es queixa també de l’“alta capacitat d’indignació” de Baltasar Picornell. Per favor, que no la perdi. Que s’indigni! Que continuï exercint del que és, un republicà convençut. O és que l’han votat perquè en ser president deixi de ser-ho? Un filocomunista, sí! Un catalanista, també!
Nota: en llengua catalana els hipocorístics es formen escapçant la part de davant del nom. Així, de Bartomeu, feim Tomeu; de Nicolau, feim Colau; de Sebastià, feim Tià. De Baltasar, hem fet sempre Tasar, i no Balti, que sona molt més poligoner que no felanitxer...
