Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Grande, Rafa!

“Com els altres”, els va dir el delegat d’Urbanisme del moment. La candidesa del polític va contrastar amb la riallada del pare del tennista. Com podia ser tan ingenu de pensar que cedirien el 15 per cent d’aprofitament dels terrenys que l’Ajuntament els requalificaria? ‘Els altres’ cedeixen el 15 per cent. Ells no. Ells gaudeixen del favor de la dreta i de l’esquerra. De Francesc Antich i de Francina Armengol, i d’Antoni Pastor (en forma de protocol i declaració d’intencions). De José Ramón Bauzá i del Govern i del Parlament, que els fa una llei a posta, ad hoc, (amb noms i llinatges) perquè puguin construir sense traves el gran centre internacional de tennis. L’argument: l’interès general, la reactivació econòmica, la contractació de personal, la compra de material, la contribució al turisme de qualitat...

Tot plegat ha anat com una seda. I el Centre Internacional de Tennis Rafel Nadal ja és una realitat en un temps rècord. La llei que li ho preparava tot és del desembre del 2014. Un any i mig després, el centre ja ha obert les portes. Escola internacional, residència per als estudiants, residència per als jugadors adults, pistes de tennis, bar restaurant, museu de l’esport... una infinitat de serveis a l’abast només de les butxaques més frondoses. Hom encara es demana per què si tant d’interès tenien els promotors en el nostre interès general, no varen poder fer les coses com les fa l’humil ciutadà de carrer i ubicar el centre en uns terrenys qualificats per a aquest ús i cedint el tant per cent d’aprofitament preceptiu... Però és que encara n’hi ha més: tots aquests serveis i activitats s’han posat en marxa sense llicència d’activitat, ni final d’obra ni llicència d’obertura, perquè el Govern encara no els els ha donat...

Però no era d’això, que volíem parlar avui. El Centre Internacional de Tennis Rafel Nadal va tenir fa alguns dies la magnànima deferència de fer unes jornades de portes obertes perquè els indígenes de la vila poguéssim visitar el Museu de l’Esport.

Centenars de persones aprofitaren l’oportunitat de visitar el Museu de l’Esport, amb camisetes, granotes, raquetes, pilotes i altres ormetjos esportius cedits per cracs de l’esport mundial com ara Leo Messi, Fernando Alonso, Pau Gasol o Michael Jordan.

Un jove, clenxa feta, calçons amb pinces i polo, en un mallorqúi impol·lut, ens explicà com serà la visita. Els assistents entren al museu en grups segons unes franges horàries d’obertura preestablertes. Als diferents estands, unes llegendes digitals n’expliquen els continguts en espanyol i en anglès.

Ja dins la sala de projecció ens rep un holograma de Rafel Nadal. No diu res, ens mira. I riu. Comença a parlar, en anglès. Silenci. Ara, en espanyol. Silenci. I acaba: “Benvinguts a Sport Experience, preparau-vos per viure una experiència inoblidable”. En sentir la llengua d’aquí, qualcú d’entre el públic no pot evitar llançar un “hombreeee!”, felicitant-se del detall. Seran les darreres paraules que hi sentirem, en català. Ens posen un vídeo amb Rafel Nadal explicant-nos com són les instal·lacions, en espanyol. Després un altre amb un floret d’esportistes d’elit (tots homes, per cert) destacant els valors esportius del jove manacorí, tot en anglès, sense subtítols. “No me enterao de ná”, diu un dels assistents.

El centre, a més, acull una acadèmia americana, amb el rang d’escola internacional, on els alumnes no tindran cap tipus de necessitat d’entrar en contacte amb la llengua indígena, ignorada pels mateixos promotors del centre, que, no obstant això, han rebut el tracte de favor de la cosa pública sense que aquesta qüestió hagi estat damunt la taula (recordem que qui impulsà aquesta llei va ser José Ramón Bauzá, reconegut amic de les llengües del món.

Ja sap l’amic lector que, a més, l’il·lustre tennista serà el banderer dels esportistes espanyols als Jocs Olímpics de Rio. Aquest fet el va fer mereixedor de la visita a Manacor de la consellera Ruth Mateu, que li lliurà la insígnia OlímpicsIB. Em deman si aprofità per demanar-li per l’ús de la nostra llengua dins l’universal centre esportiu manacorí i dins l’acadèmia americana que està a punt de començar a caminar. No ens ve de nou que el gran Rafa parli sempre en espanyol a Madrid, a París o a Nova York. Però que véngui a fer-ho a ca nostra...

Nosaltres, des de Manacor, ens continuarem mirant amb estupefacció els edificis del centre tennístic, conformant un nou skyline que ens situarà a l’avantguarda del món i a la coa de la catalanitat. Pot passar de vegades que s’adreci una ametla i surti d’entre la misèria i la mediocritat un esportista d’elit i de rellevància mundial. Però que, alhora, aquest esportista faci ús i bandera de la llengua que li han ensenyat els seus padrins i els seus pares i reivindiqui el fet diferencial del seu poble ja significaria que se n’adreçassin dues, d’ametles, i això sí que ja seria un impossible. Hem duit mala sort.