Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Ja no volem llibres

No record si va ser a primer, a segon o a tercer. Però sí que record el consell: “Hi ha llibres que s’han de tenir, perquè una persona que llegeix i que es forma i que vol conèixer les idees del món ha de saber conformar la pròpia biblioteca”. Qui ens parlava d’aquesta forma era el professor Josep Antoni Grimalt. Tot i haver-li professat pregona admiració, molt segurament, encara així, la seva figura no ha estat mai prou ponderada pels qui hem tengut la sort de créixer sota les seves sàvies ensenyances. I jo, que devia ser un aprenent gens malambrós i molt amatent, li vaig fer cas. I vaig començar comprant ara una gramàtica, suara un diccionari, una novel·la, un poemari, per forjar, gairebé sense saber-ho la biblioteca de la meva vida. Una habitació plena, en tenc, de llibres. A veure si acabaré com un altre professor de la universitat, de qui deien que en guardava, fins i tot, dins les geleres velles.

Un dia d’aquest estiu, a la platja, una amiga m’obria la col·lecció de fotos del seu mòbil. Em mostrà la portada d’un llibre de Damià Huguet, no record si eren 'Els calls del manobre' o 'Ofici de sords'. En tot cas, era una obra del poeta campaner. En una segona foto es veia el llibre obert amb una dedicatòria escrita amb puny i lletra per Huguet vers el seu amic Albert Ràfols-Casamada. El llibre, atenció, l’havia comprat als Encants de Barcelona. En el munt polsós d’aquella parada dels Encants barcelonins hi havia llibres de poesia, primeres edicions, assaigs de filosofia, molta literatura en català... Ahir, que era ahir, a la llibreria Móndellibres de Manacor vaig topar l’abrandat i sempre eloqüent amic Montserrat Alcaraz Vich. Preocupat com sempre pels camins inescrutables que marquen els destins del nostre país, em va escometre qüestionant que si la CUP, que si Mas, que si el cinquanta per cent. “Però escolta”, diu, “una altra cosa”. “En Bartomeu Barceló va ser el primer geògraf contemporani de Mallorca”. Sí, el que va obrir el camí als qui vengueren, i vénen encara, després, a Nofre Rullan, Macià Blázquez, Pere Salvà o Ivan Murray. “Pots trobar els seus llibres al baratillo”, em digué. “N’han salvat els incunables”, i tota la resta, a preu de saldo a un mercadet qualsevol. A les biblioteques de la universitat no els volen: una feinada d’ordenar, triar i, sobretot, catalogar.

I avui, que torna a ser avui, vagarejant per la xarxa llegesc estupefacte: “Qui són els hereus de Francesc Garriga?”. La pregunta és al títol i el títol m’estira una altra vegada per llegir què passa. Bernat Puigtobella explica que a la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió de Barcelona es venia no fa gaires dies, la biblioteca de tot un premi Carles Riba de Poesia, els llibres de la vida d’un dels poetes referents dels darrers anys a les lletres catalanes.

Què ens passa? Què ens ha passat? Des de Güttenberg, des de la invenció de la impremta, el llibre va esdevenir pare putatiu de la saviesa, pou d’on bevien els savis i els qui ho volien ser, cisterna de veritats ocultes, escriptura sagrada de la veritat. Allò que deien els llibres anava a missa. I allò que no hi sortia, idò com si no hagués existit mai. Els nazis, perquè sabien de la seva importància, els cremaven. El feixisme espanyol jutjava els rojos a partir de les seves biblioteques. Perquè llegir era cultura i la cultura ens feia lliurepensadors, i lliures. Després arribà la ràdio, i el cinema, i també la televisió. Avui ja tenim internet, i llibres que ja no són de paper, sinó que caben dins una posteta d’una mica més d’un pam i que podem traslladar d’aquí cap allà. Els graduats universitaris d’avui, fins i tot els més brillants, acaben els seus estudis sense haver hagut d’obrir un llibre durant tota la carrera, perquè ho tenen tot a la xarxa, ho tenen tot digitalitzat. El saber, avui, que torna a ser avui, ja no és tot al paper, i potser per això no el tenim amb la mateixa estima que el teníem. Ràfols, Garriga i Barceló nasqueren de la pols i pols tornaren, i de la fortuna cultural que acumularen ens en restarà només un lleu regust de sàvia humitat que s’acabarà esvaint amb els anys dins un sòtil qualsevol, en una parada qualsevol d’uns encants qualssevol.

No vull jutjar els hereus de Ràfols-Casamada, ni els de Francesc Garriga o els de Bartomeu Barceló. Cadascú ha valorat el llegat d’aquests homenots de la forma que ha cregut oportuna. Només, perdonau-me la llicència, volia lamentar una pèrdua dolorosa, jo, que de vegades en acabar de llegir una bona novel·la la tanc i li faig una besada a la portada, o que en llegesc les darreres pàgines més lentament per no perdre la companyia de qui ha estat al meu costat cada vespre durant les darreres setmanes, o que no puc evitar una llàgrima per l’adéu irremeiable, si tant m’havia satisfet la lectura. Digau-me romàntic, però jo sí que continuaré forjant la meva biblioteca de la vida, encara que hagi de guardar els darrers amics llibres dins una gelera vella.

Etiquetes